“Tot Catalunya és deutora [de l’aportació de Samaranch]”
José Montilla, president de la Generalitat

En només tres dies hem rebut una perfecta lliçó sobre com són els
nostres polítics, i em temo que també sobre com és, almenys en part, el
nostre país. Si dimarts el govern impulsava un acte a favor de Garzón i
exigint que els franquistes siguin perseguits i jutjats –el Memorial
Democràtic, de la conselleria d’Interior, organitzava i pagava l’acte-,
dijous s’oferia una despedida de president de la Generalitat a Juan
Antonio Samaranch, antic capitost del règim franquista. A la missa
laica contra de Garzón i els franquistes hi van estar representats el
PSC i Iniciativa-EUiA, a l’extraordinari funeral de l’antic camisa
blava hi era tothom, per descomptat també el tripartit en ple.

Si el dimarts es tractava de llegir la història (i el present) en clau
de bons i dolents (el lema de l’acte per Garzón era “L’oblit és un
insult a la consciència i a la dignitat humana”), dijous del que es
tractava és d’apreciar la complexitat, els grisos, d’interpretar el
passat en perspectiva i amb generositat. Ben cert és que la figura de
Samaranch, a més de les ombres, té les llums. Entre les ombres, el seu
passat franquista i la camisa blava. També haver maniobrat per excloure
les nacions com Catalunya dels Jocs, modificant per aconseguir-ho la
Carta Olímpica. Entre les llums: haver estat el pare de l’olimpisme
modern, situant aquest moviment a un altíssim nivell, i haver ajudat a
situar la capital de Catalunya al mapa mercès als Jocs del 92. Sóc
partidari de tenir en compte la complexitat, sí, però no d’oblidar el
passat i igualar moralment tothom per aquesta via. Per exemple: tampoc
no es poden oblidar els pecats que ha comès Garzón al llarg de la seva
carrera, ni el seu viciós afany de protagonisme, ni tampoc,
naturalment, els seus empresonaments indiscriminats d’independentistes
catalans.

Si dimarts i dijous passaven aquestes coses, dimecres en passava una
altra: es lliuraven les creus de Sant Jordi. Un diari s’estranyava en
el seu titular que Oriol Pujol no aplaudís els fiscals Mena i
Villarejo, el duo que va provar de posar el seu pare a la presó per
Banca Catalana. Home! Com volien que els aplaudís!!?? Es pot
relativitzar tot, però que uns senyors vulguin fotre el teu pare a la
presó potser no que no s’ha d’oblidar!!! Aquí sí que, com dirien els
fans de Garzón, topem amb una qüestió de consciència i dignitat! El
tripartit ha aprofitat l’última concessió de creus de Sant Jordi de la
legislatura per insultar de forma perfectament intencionada Pujol. Em
sembla d’un gust pèssim i d’un poc gruix moral espectacular. De creu de
Sant Jordi –distincions que reconeixen les contribucions a favor de la
identitat de Catalunya o bé de caire cultural i cívic- també en va
rebre una l’excap de la Casa del Rei, el senyor Aza. La concessió de
les creus d’enguany va firmada pel president Montilla i el conseller de
Cultura, el republicà i independentista Joan Manuel Tresserras.

Dissabte es va produir el segon acte de l’ofensiva a favor de Garzón
amb una manifestació a la plaça de Sant Jaume. Villarejo va tornar a
ser el protagonista d’una moguda pro-Garzón. Tot i haver rebut la creu
de Sant Jordi només 48 hores abans, va continuar evitant dir i una sola
paraula en català.