Vinc d’una època en què moltes escoles encara eren o bé per a nens o bé per a nenes. També n’hi havia de mixtes, que eren les públiques i també algunes privades modernes. Es produïa un veritable esdeveniment quan se saltava d’EGB a BUP, ja que llavors els nois i les noies de les escoles de monges i cures havien de barrejar-se amb l’altre sexe. No puc evitar un somriure nostàlgic a l’evocar aquells primers mesos de convivència i les situacions particulars, sempre presidides per l’atracció i el pudor, que es donaven a les aules. Això passava quan ells i elles tenien 13 o 14 anys.

En aquells temps, pels volts de l’any 80 del segle passat, els pares i les mares mai parlaven de sexe amb els fills. Quan grans i petits es reunien a la sala d’estar per veure la televisió i a la pantalla apareixia algun petó massa apassionat o una escena de les que abans es deien picants –parlem de l’època del famós ‘destape’–, tothom contenia la respiració, era com si s’aturés el temps. De vegades el pare s’aixecava i canviava de canal. Ningú deia res.

No obstant, en veritat les coses havien canviat molt en poc temps. Especialment si ens remuntem a l’època de la generació de postguerra, quan les mares acompanyaven les filles al ball, les vigilaven –perquè cap ballador s’hi acostés massa– i tornaven amb elles a casa.

Els adults no tenien, doncs, aquella famosa ‘conversa’ que després es va instaurar com un deure ineludible del pare o la mare, o de tots dos, en el moment que les criatures arribaven a l’adolescència. Aquells pares i mares solien completar el tràmit tan bé com sabien, sovint passant tanta o més vergonya que la que passaven els seus fills. Una vegada complerta la missió, tornava a la normalitat anterior. En aquells temps els televisors ja eren en color i amb comandament a distància.

Amb els anys, aquesta ‘conversa’ es va anar fent més fàcil. Més natural. A les escoles es va consolidar una certa educació sexual, consistent en algunes classes més aviat de to anatòmic, enfocades a la prevenció d’embarassos i malalties. En el millor dels casos, amb alguna reflexió sobre el significat del sexe.

Recreació deshumanitzada
Després van arribar els ordinadors i, més tard, internet. Ara, amb uns clics o unes carícies sobre la superfície de la pantalla els ulls dels nens i dels adolescents accedeixen a tota mena de continguts pornogràfics. El que veuen no és sexe, en realitat. És una recreació condensada, freda i, sovint, brutal. No té res a veure amb el sexe que poden mantenir, per exemple, els seus pares. Ni amb fer l’amor.

Juntament amb la introducció de l’educació sexual a les escoles –la Generalitat acaba d’anunciar un nou pla per reforçar-la– i les habituals campanyes –n’hi ha una en marxa que fa servir el ‘Malamente’, de Rosalía–, vam comptar fa molt temps amb una regulació que prohibeix determinats continguts televisius en certs horaris. Però són mesures d’altres temps. Necessàries, sens dubte, però que s’han convertit en antigues. És una mica com si intentéssim buidar l’oceà amb culleretes de cafè.

Les pantalles i internet permeten no només accedir a tots els programes televisius, sinó també a milions i milions de vídeos que mostren un sexe deshumanitzat en què la dona està al servei de l’home, que té i exerceix el poder sobre ella. Que hagin aparegut alguns productes destinats a dones, amb una sensibilitat que busca ser diferent, no posa remei a la dislocació de fons.

Consumir porno amb 10 anys
Tot això deixa en anècdota les revistes pornogràfiques –sovint cisades a un germà més gran– o els vídeos VHS que poguessin aconseguir els joves no fa tants anys. Ara qualsevol nen o nena de 10 anys consumeix –els programes de control dels pares són un obstacle gairebé ridícul– continguts molt més durs, que inevitablement definiran què és per a ell o ella el sexe, quines són les seves formes, quin és el rol d’ell i ella, etcètera. Unes imatges que escindeixen la idea de sexe de la idea d’amor o estima. Unes imatges que també el banalitzen, per la qual cosa es pot interioritzar com una mera activitat agradable, una experiència gratificant, com si es tractés d’un esport o un joc. O uns espaguetis. Un sexe que, per tant, estan disposats a experimentar en edats molt primerenques.

Bona part dels problemes que tenim, des de les ‘manades’ de menors que ataquen i violen noies fins als comportaments possessius i controladors, s’originen i creixen, almenys en part, a internet. I de moment no sembla que ni pares, ni mestres ni l’Administració hi puguin fer res –vull dir res realment efectiu– per evitar-ho.

*Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).