Les paraules pesen. Fins i tot en una campanya electoral com aquesta, amb uns candidats com aquests. Només és parcialment cert que, un cop dipositats els vots a les urnes, les paraules poden ser escombrades, i que poden enterrar-se els atacs, els retrets i les promeses.
És fals que tot el que ha estat dit pugui ser reduït a zero. No, fins i tot en una campanya com aquesta, amb uns candidats com aquests, les paraules no se les emporta el vent. Almenys no del tot. Les paraules mai perden completament la seva força i, contràriament, acaben delimitant, acaben esbossant, allò que és imaginable i allò que no, el que serà possible i allò que no ho serà. També en una campanya com aquesta i amb uns candidats com aquests.
Pedro Sánchez, qui el 2017 admetia que Catalunya és una nació i proclamava que a l’estat espanyol conviuen diverses nacions, va començar a canviar de pell després del lamentable discurs del Rei del 3 d’octubre d’aquell mateix any. El Sánchez d’avui és algú a qui fins i tot la paraula federalisme li sembla prescindible. Algú que repeteix que no li tremolarà el pols si cal tornar a imposar el 155. Algú que té la barra de reduir el conflicte polític català a un “problema de convivència entre catalans”. Algú que menysprea el president de Catalunya i es nega un cop i un altre a parlar-hi.
Sánchez, fidel al seu caràcter cruament oportunista, va decidir a l’estiu que no compartiria govern amb Unidas Podemos, sinó que faria repetir les eleccions. Que això era el que a ell més li convenia. Abans, però, no es va cansar de demanar al PP, Ciutadans i, esclar, a Unidas Podemos que el votessin de franc, gratis. Naturalment, no ho van fer. Ara, en campanya, els acusa de ser els veritables culpables de la situació. Els acusa de “bloquejar” Espanya.
Les prediccions diuen que el PP pujarà molt considerablement. Que Ciutadans es desfà com un bolado. I que el PSOE pot ser que baixi una mica, i també Unidas Podemos.
Sánchez va al·legar en el seu moment que la diferent postura sobre Catalunya ―malgrat que Iglesias de seguida havia reculat per afavorir el pacte― li impedia aliar-se amb Unidas Podemos. A més, afegia el PSOE, calia la col·laboració de l’independentisme, cosa que Sánchez volia evitar de totes totes. No sembla que aquesta posició hagi canviat, més aviat al contrari.
Què és, doncs, el que pot passar?
La meva hipòtesi és que Sánchez buscarà el suport del PP després del 10-N. I que a un Pablo Casado reforçat pels resultats aquest cop li interessarà col·laborar. No em sembla que vegem, després de les eleccions, una gran coalició, però sí un pacte d’investidura que, explícitament o implícita, condicionarà i projectarà la seva ombra sobre l’esdevenir de la legislatura.
Per descomptat, qualsevol tipus d’acord entre el PSOE i el PP, petit, gran o mitjà, inclourà Catalunya, la qual cosa vol dir que, sens dubte, les coses tendiran a enfosquir-se encara més. El punt d’entesa al qual pugui arribar-se entre el PSOE d’avui i el PP de Casado suposarà un nou pas en l’escalada d’incomprensió, menyspreu i mà dura. Suposarà un entossudiment en la negativa a reconèixer que el conflicte és un conflicte polític i, per tant, també una confirmació del rebuig a dialogar ―i negociar― amb l’independentisme. Que Vox es converteixi en un partit gran, com pronostiquen les enquestes, juga igualment en contra d’un possible escenari de diàleg o negociació amb Catalunya.
Des de Catalunya s’ha dit i repetit que fins que no passin les eleccions de diumenge, la situació no es podrà desbloquejar i no hi haurà diàleg. Però després potser sí. És una visió esperançada. Ara cal començar a considerar, però, la contrària. És a dir, la possibilitat, al meu entendre ben real, que després dels comicis el que es produeixi sigui una cristal·lització de la posició espanyola i, en conseqüència, que el panorama esdevingui pitjor, o molt pitjor, que l’actual.