Un dels avantatges de què ha gaudit el moviment per la independència ha sigut, és indiscutible, els molts errors, alguns de fenomenals, com ara la violència de l’1-O, comesos per l’estat espanyol. Sense aquestes espifiades, grans, petites i sovintejades, les coses serien avui dia d’una altra manera, i pitjors per a l’independentisme.
Manuel Marchena, i amb ell el Tribunal Suprem, va cometre espifiada una de gegantina quan va decidir preguntar al Tribunal de Justítica la UE, amb seu a Luxemburg, sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. Tot i interpel·lar Luxemburg, però, Marchena va tirar pel dret. És a dir, va actuar sense esperar que el tribunal europeu li digués si podia fer o no el que estava fent. Senzillament, va seguir actuant com si res. Com aquell nen que pregunta a sa mare si es pot menjar els bombons i, sense esperar a veure què li diu, se’ls cruspeix tots, fins l’últim.
Per què Marchena va passar de tot? Hem de suposar, d’entrada, encara que aquest episodi certament ho posa en entredit, que ni ell ni la resta de Tribunal que va jutjar els líders del procés no són analfabets en Dret. Potser sí, però, que ho són en sentit comú, ja que forma part de les regles més elementals d’anar pel món esperar la resposta quan un ha preguntat.
Per què ho va fer Marchena? Fatxenderia castissa? Menyspreu per la justícia europea? Tenia molta pressa i no volia parar el procés judicial? Mala educació? Confiança —temerària— que Luxemburg li donaria la raó, a desgrat de les anteriors males experiències?
El resultat, prou que el sabem. Puigdemont, Comín i —d’aquí a un temps— Ponsatí seran eurodiputats. En el cas de Junqueras, l’estat espanyol haurà de maquinar segurament un monumental pedaç pseudolegal per tal de no haver-lo de deixar en llibertat. Un pedaç que suposarà un altre escàndol impresentable a sumar als molts que ja ha protagonitzat Espanya.
Però, esclar, tot plegat seria massa maco si només el bàndol espanyolista cometés equivocacions. També l’independentisme comet errors no forçats. Per exemple, el del president Torra en no fer cas quan li van ordenar treure els llaços i les pancartes de la Generalitat. Va deixar alegrement que el seu càrrec, el de president, quedés —com passa en aquests moments— en mans de la justícia espanyola i de la Junta Electoral Central. Quina gran relliscada!
Per què ho va fer Torra? Fatxenderia, càlcul erroni, anhel d’èpica, seducció pel martiri i la tragèdia? El president, per un mínim sentit de la responsabilitat institucional, no pot deixar que l’inhabilitin per una qüestió menor. Consisteix una deixadesa del seu deure i un molt mal servei al país i als ciutadans. Per descomptat, és també un mal favor a Junts per Catalunya que, si el president és inhabilitat —i ho podria ser el pròxim dia 3 per la Junta Electoral Central—, haurà de barallar-se amb ERC sobre què cal fer.
Vist tot plegat, i ateses les dates en què ens trobem, només se m’acut recórrer als Reis Mags. I demanar-los un regal que, malgrat que pot semblar modest, no ho és gens ni mica. És aquest: que l’espanyolisme es continuï equivocant com fins ara o, si pot ser, una mica més. I que l’independentisme provi de no imitar-lo o, com a mínim, que l’espifiï menys, tant de bo molt menys, que fins ara.