Miquel Iceta, sempre un pas per davant, aconsellava aquest cap de setmana no esperar resultats a curt termini del diàleg entre el govern espanyol i el de la Generalitat. Els diré un secret: tampoc cal esperar-ne, de resultats, a mitjà ni a llarg termini. Em refereixo a un acord que pugui satisfer mínimament l’independentisme. La raó és clara: encara que el PSOE cedís (cosa improbable), qualsevol acord que pogués ser acceptable necessitaria almenys el vot del PP o que el PP li donés suport. I el PP no sembla que hagi de canviar radicalment, més ben dit, de girar com un mitjó, ni aquesta legislatura ni en les pròximes.
No obstant això, trobo que ERC ha fet bé pactant amb el PSOE i facilitant el diàleg entre governs. La via dels que volen tornar a declarar la independència demà mateix i que diuen que tant els fa o fins i tot que pot anar bé tenir la dreta extrema i extremada governant a Madrid em sembla un despropòsit, gairebé un suïcidi.
Un executiu de Sánchez amb PSOE i Unidas Podemos és sens dubte el millor —el menys dolent— que pot tenir ara per ara l’independentisme a l’altra banda. Per molt que, certament, i com diuen els republicans, de confiança ni els socialistes ni els podemites no en mereixen cap. Menys encara un paio com Pedro Sánchez, del qual encara no sabem ni quins són els seus valors personals ni les seves conviccions reals.
La via escollida per ERC és —donat que, com deia, de les converses no en pot sortir res que de veritat valgui la pena— l’opció tàcticament més encertada. Per motius molt senzills, que es deriven del fet que la DUI de l’octubre de 2017, la declaració d’independència del president Puigdemont, va resultar virtual, simbòlica, i per tant un fracàs en tota regla. No sols això: els efectes derivats de la posterior acció dels aparells judicials i policials espanyols estan sent altament lesius per a l’independentisme.
Avui l’independentisme té els seus principals líders empresonats o exiliats, està desunit si no enfrontat, no té estratègia conjunta, el president de la Generalitat està pendent de la seva inhabilitació, el món postconvergent —si encara se’n pot dir així— s’ha convertit en un galimaties sotmès a les imposicions de Waterloo, la CUP continua sent necessària…
Podríem seguir. Tot plegat només condueix a una conclusió: l’independentisme necessita temps i calma, almenys en la mesura que es pugui. Un nou enfrontament directe amb l’Estat seria devastador. Necessita temps i calma per reorganitzar-se, cosir ferides, afavorir i consolidar nous lideratges, aplegar-se rere una estratègia el més compartida possible, resintonitzar amb la societat catalana (també amb aquella part que no és sobiranista, a la qual cal adreçar-se amb honestedat), etcètera.
El que té el sobiranisme i l’independentisme per davant són uns autèntics treballs d’Hèrcules. Davant això, resulta una bona solució estovar el conflicte tant com es pugui i, en definitiva, a la pràctica, allargar l’impasse, o sigui, l’estabilitat i duració del govern socialista-podemita. En paral·lel, i igual o més important, mirar endins, treballar molt per enfortir-se i administrar els temps.
Tot el que dic, esclar, sempre suposant que es vulgui, algun dia, tenir possibilitats de guanyar, el que vol dir celebrar un referèndum i que triomfi el sí a la independència. Si el que es pretén és fer-se l’heroi, el màrtir o el milhomes menyspreant les conseqüències que la comèdia pugui tenir, aleshores estem parlant de tota una altra cosa.