Com hem arribat fins aquí? Vull dir, ¿com és que el Tribunal Constitucional espanyol es disposa a triturar l’Estatut de Catalunya -aprovat pels Parlaments català i espanyol, i pels ciutadans catalans en referèndum- amb la complaença, més dissimulada o menys, dels governants i polítics espanyols, i també, cosa que és molt pitjor, de la societat espanyola i els seus mitjans de comunicació, intel·lectuals i creadors? Encara que el Constitucional s’excedeixi i en la seva interpretació de la Constitució, com em temo, retalli no sols l’Estatut de 2006 sinó també el de 1979, tampoc no és probable que es produeixi cap queixa significativa Ebre enllà, per què?

COINCIDEIXO AMB UN ESCRIT recent del notari López Burniol en el qual afirma que dos dels consensos bàsics de la Transició s’han romput, cosa que explicaria bona part dels actuals problemes espanyols i catalans. D’una banda, s’ha trencat l’acord consistent a girar full, a renunciar a la revenja. Una vegada les generacions no directament implicades en la Guerra Civil han esdevingut centrals, el pacte s’ha anat afeblint, fins que la història s’ha convertit en un camp més de batalla per l’hegemonia política entre socialistes i populars. Zapatero, obsedit per la memòria del seu avi, el capità Lozano, d’una banda, i l’aznarisme, impulsant un relat del conflicte justificador del cop d’Estat de Franco, per l’altra, hi han contribuït enormement. El govern de Catalunya, amb el Memorial Democràtic del conseller Saura, s’ha apuntat també a la utilització de la història per a fins partidistes. El darrer xoc s’ha produït entorn de la figura de Garzón. La seva virulència no s’explica, per descomptat, només per les desavinences sobre l’actuació d’un jutge, sinó que connecta amb els odis que es troben en l’origen de la Guerra Civil.

EL CONFLICTE QUE VA ESCLATAR aviat farà 74 anys va ser una guerra terrible entre esquerres i dretes, però també contra la llengua, la cultura i la nació catalanes. Dir això, però, no ens ha de fer pensar que l’esquerra de la segona República era procatalanista. No és així. Senzillament, estava més disposada a tolerar Catalunya -que internament també va quedar dividida- que els sublevats. Com ha passat amb la confrontació entre esquerra i dreta, amb el temps aquella certa disposició al diàleg i a la comprensió de Catalunya, a l’empatia, de la Transició s’ha anat fonent, deixant al descobert una orografia rocosa, amb fortes àrees de catalanofòbia i refractària a l’entesa.

SI ELS CONSERVADORS ESPANYOLS van desinhibir-se del tot a partir del 2000 amb la majoria absoluta aznarista (un dels ideòlegs de tot allò em confessaria més tard que en aquell moment van decidir aplicar el seu “programa màxim” pel que fa a Catalunya), en el PSOE el procés ha estat més complicat, perquè després de l’espanyolisme jacobinista del felipisme va arribar un Zapatero que bàsicament era, i parcialment és avui encara, un esquerranós sentimental i infantívol. Suposo que per simpatia amb els derrotats i oprimits, al principi sentia interès per minories com nosaltres. Després vindria el fracàs de la negociació amb ETA i l’embolic de l’Estatut, així com una major identificació de Zapatero amb la tradició del seu partit i amb les elits econòmiques i funcionarials espanyoles. Fins que el president del govern va desentendre’s de l’Estatut i va girar l’esquena als catalans. Avui, en definitiva, Zapatero ha esdevingut còmplice del PP en el trencament del segon gran consens de la Transició, el que afecta l’estructura territorial i el reconeixement de la diversitat.

COM L’ALTRE, AQUEST SEGON CONSENS ha resultat episòdic. L’esquerra i la dreta espanyoles coincideixen avui, com abans de la Guerra, a contemplar Catalunya com una serventa rebeca i corcó. Un problema irresoluble davant el qual només queda o la conllevancia orteguiana o, si es pot, la subjugació i l’anul·lació identitària. És aquí on encaixen les manifestacions de Zapatero, dimarts, donant per acabat el procés autonòmic, exactament el mateix que va proclamar Aznar no fa gaires anys.