Qualsevol gasela del Parc Nacional del Serengueti, fins i tot la menys desperta, engega a córrer amb totes les seves forces si li sembla que alguna cosa es mou entre els matolls 200 metres enllà. Exactament el mateix fa el més vell dels nyus si en l’aire hi nota una olor estranya. Potser entre els matolls només hi ha un rosegador inofensiu. Potser l’olor no prové d’una lleona. Però igualment tots dos guillen. I ho fan perquè ho porten gravat en la seva cadena d’ADN. És instintiu i irracional, però aquest mecanisme els ha preservat com a espècies fins avui.

Per protegir-se els animals fugen sense aturar-se a pensar, i encara menys a analitzar serenament si hi ha prou raons per fer-ho. O a avaluar les probabilitats que aquella ombra que es retalla en l’horitzó pertanyi o no a un depredador afamat. Per suposat, l’Homo sapiens també té incorporat aquest ressort en el seu ADN. Un ressort que podríem perfectament caracteritzar com una por exagerada, una resposta filla del ‘prejudici’.

Aquesta breu visita al Serengueti ve a tomb de la reacció generalitzada al coronovirus i en concret a la decisió d’algunes de grans multinacionals de no acudir aquest any al Mobile World Congress (MWC), fet que ha provocat una reacció en cadena que va portar a suspendre la cita tecnològica de Barcelona. Però naturalment, aquest tipus de reacció no es produeix sols davant de grans congressos, sinó que es dona habitualment quan existeix un perill potencialment greu o fins i tot catastròfic.

La primera empresa a anunciar que no seria a Barcelona va ser la sud-coreana LG. A continuació es va produir un degoteig d’altres renúncies. ¿Com es que empreses sofisticades, d’alta tecnologia, actuen així malgrat que totes les autoritats –des de l’OMS fins a l’Ajuntament de Barcelona– i la comunitat científica en ple asseguren que la decisió de renunciar al MWC és exagerada i sense fonament? Com ha notat el periodista Marc Argemí, no deixa de ser paradoxal que la mateixa tecnologia que s’aplega al MWC sigui la que ha propulsat la ‘infodèmia’, això és, un allau informativa en què es barregen elements de tota menas i que fa difícil que el ciutadà es pugui orientar.

L’explicació a aquesta mena de reaccións l’hem de cercar en la forma com avui processem l’oceànica quantitat d’informació que ens arriba. La meva hipòtesi és que, si la crisi del coronavirus s’hagués produït uns quants anys enrera, el MWC s’hagués celebrat amb total normalitat.

Les tecnologies de la comunicació han avançat tant que avui, informativament parlant, el nostre món és molt més petit i molt més dens. Ja no cerquem la informació, la informació ens troba a nosaltres. Res és ja remot, ni el nombre de víctimes del coronavirus a Itàlia ni la infecció en un creuer –el ‘Diamond Princess’– amarrat al Japó. A més, les notícies, per la seva pròpia naturalesa, emfatitzen allò que és imprevist, que trenca la ‘normalitat’, el negatiu.

Un altre element que hi conflueix és l’aversió al risc, encara que sigui un risc objectivament mínim. Les cúpules de les grans empreses –també de les públiques– no toleren el risc. Són hipersensibles en aquest sentit. Molt més que les de les petites i mitjanes. Ningú, atesa l’escala de les possibles conseqüències, vol assumir la responsabilitat vinculada a un potencial desastre. Els alts directius tenen molts incentius que els empenyen a no jugar-se-la. I si poden, ho eviten. Si cancel·len la situació potencialment desastrosa, ​​poden dormir tranquils. Si no ho fan, no.

Al seu torn, val a dir que cada vegada que un dels actors decideix no exposar-se al perill, la seva decisió debilita notablement la posició de la resta. La seva capacitat de resistència s’erossiona i la seva situació, de fet, esdevé més i més arriscada. Quan una gasela o un nyu engega a córrer, automàticament la resta del grup fa el mateix. L’estampida resulta inevitable.

Els humans som porucs. Instintivament porucs. Tant com ho puguin ser les gaseles i els nyus de Tanzània. A més, com que circula tanta informació, una informació que és transmet més veloçment que qualsevol virus imaginable, és molt fàcil que la por s’encomani i creixi exponencialment, tot generant una gran bola de neu.

Inconscientment espigolem i interioritzem més vivament aquells elements que confirmen les nostres creences, en aquest cas, els nostres temors. És el que es denomina ’biaix de confirmació’. Aquest comportament irracional fa que exagerem la rellevància i el significat de determinades informacions –veraces o no–, deforma la nostra percepció de l’entorn i ens empeny, com els passa a la gasela i al nyu, a fugir obeint el nostre instint mil·lenari.