A través del seu quasi inevitable somriure, Carme Chacón (la chica del Baix, com la va batejar fa uns anys un important diari) declarava, en ser preguntada sobre la sentència de l’Estatut, que, “francament”, li sembla la mar de bé, per a continuació assenyalar que, ui, no podrà anar a la manifestació perquè resulta que la tarda del dissabte dia 10 té un altre compromís (?!). Traduint, això significa que per a ella, als catalans, i al PSC amb Montilla al capdavant els poden bombar ben bombats. També significa que, ara per ara, no pensa tornar a la política catalana, que deu contemplar, com tants al PSC i no diguem al PP català, com la segona divisió i l’opció que queda quan no hi ha altre remei que tornar de Madrid.

Carme Chacón és catalana, del PSC i té com a líder del seu partit Montilla, però ella no sent que ser catalana l’obligui a res, fa com si milités al PSOE i obeeix a Zapatero tot fent la guitza a Montilla. Aquest problema del PSC, problema del qual Chacón en representa un epítom (“compendi d’una obra extensa”), és un dels pitjors problemes que té Catalunya. Així que els socialistes catalans deixen l’Ebre enrere es transmuten en una mena de zombies al servei del PSOE, Zapatero i, en definitiva, d’Espanya. Fa molt que és així i ho continuarà sent. Tampoc ara mouran un dit en defensa l’Estatut que ells van aprovar. Senzillament penós. I dolorós.