Catalunya s’encamina cap a unes noves eleccions. Davant aquesta perspectiva, hi ha qui ha començat a imaginar l’escenari en què tindrà lloc la confrontació. Ho fan, esclar, totes les sales de màquines dels partits, però també assessors, analistes, experts i periodistes. La qüestió primera, i absolutament clau és la següent: seran unes eleccions dominades per la qüestió nacional o el centre de gravetat es desplaçarà a les polítiques econòmiques i socials? O el que vindria a ser el mateix: continuarà imposant-se l’eix catalanisme-espanyolisme o aquest cop prevaldrà en la precampanya i la campanya l’eix ideològic esquerra-dreta?
Si un s’aproxima a aquest assumpte a partir del context evident —la Covid-19, la tremenda crisi econòmica— sembla evident que l’agenda s’hauria de focalitzar en l’eix esquerra-dreta. Igualment, si anem a buscar les enquestes, ens adonarem que la inquietud davant la situació econòmica, la feina, l’atur, les polítiques socials, etcètera s’ha disparat. El baròmetre que elabora el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat és clar en aquest sentit: la gent està molt preocupada pel futur econòmic i social, tant en el terreny personal com col·lectiu. De fet, el que resultaria increïble, realment extraordinari i exòtic, seria que no fos així, passant el que desgraciadament està passant i sabent el que ens espera.
Diguem, doncs, que el pensament convencional porta a concloure que seran les polítiques econòmiques i socials les que més condicionaran el debat, i en bona part en decidiran el desenllaç, atès que la Covid-19 i la situació de crisi es perllongarà enllà de la data de votació. Les formacions especialitzades a posar èmfasi en aquestes polítiques, situades en l’hemisferi esquerre, sortirien en teoria de la pole position de la cursa electoral.
Tanmateix, com sol passar quasi sempre, les coses no són tan senzilles. Més encara: des del meu punt de vista, no és gens fàcil que es produeixi el retorn de l’eix esquerra-dreta i s’imposi al debat nacional i sobre la sobirania de Catalunya.
La qüestió, la ferida, no s’ha tancat, al contrari. L’assumpte nacional continua present amb tota la força, encara que hi hagi qüestions que en aquests moments apareguin com a més urgents o importants. Que una cosa no es manifesti explícitament no significa que s’hagi dissolt o hagi desaparegut. Ni tan sols que s’hagi afeblit.
Si ens fixem en els actors més rellevants o ben situats, JxCat, ERC i PSC, ens adonarem que tots tres se situen en l’àmbit d’una socialdemocràcia més o menys posada al dia. JxCat, emparentat, encara que cada vegada més llunyanament, amb el pujolisme, es defineix de centre-esquerra. Jordi Sànchez, secretari general, prové de l’entorn de l’antiga Iniciativa, mentre que Puigdemont, tot i els seus molts anys de militància convergent, ha estat sempre per sobre de tot un independentista, amb un perfil ideològic equiparable al de força dirigents d’ERC.
Costa d’imaginar que la gran controvèrsia entre els tres grans actors citats sigui si cal reforçar o no el sistema sanitari, si cal exigir a Madrid més inversions o no, o bé si l’ingrés mínim vital s’ha de gestionar des de Catalunya o no, per posar tres exemples. Tampoc que entrin en una guerra de retrets sobre la gestió de la pandèmia, en què tots tres han hagut d’entomar responsabilitats.
Si bé les diferències en l’eix esquerra-dreta entre ells són difícils de precisar, les diferències en l’eix nacional són radicals, nítides. No cal dir entre el PSC i els independentistes d’ERC i JxCat. També entre aquests dos últims. De fet, en els darrers temps hem assistit, entre tantes altres coses, al combat sord i cruel entre ERC i el puigdemontisme. Un combat que, com totes les baralles de família, s’ha anat embolicant i enterbolint penosament.
Republicans i JxCat encarnen avui dues maneres diferents d’avaluar el que ha passat en els darrers anys i defensen igualment dues estratègies contràries, dos camins divergents per a Catalunya. Una discussió, aquesta sobre l’estratègia, que no es resoldrà mitjançant un acord. S’anirà decantant a poc a poc i amb un gran desgast emocional i despesa d’energies en el si de l’independentisme. La lluita sobre l’estratègia i l’hegemonia continuarà viva a curt termini. Si, a més de la inhabilitació del president Torra, afegim a l’equació la reforma exprés del Codi Penal pel que fa al delicte de sedició i la possible sortida dels presos, tot fa pensar que la qüestió nacional dominarà la discussió.