Dijous 8 d’octubre. El senador del PP per Ceuta, David Muñoz, rep Pablo Iglesias amb una mena de pessebre muntat sobre la barana del seu escó. La composició constava d’una bandera d’Espanya, una corona d’atrezzo i un retrat emmarcat de Felip VI. Fa temps que el PP -també Ciutadans i Vox- s’ha auto-atorgat la missió de defensar una certa idea d’Espanya, la seva, del suposat atac d’un govern que consideren il·legítim -això vol dir, que governa sense tenir-ne dret-, i, molt específicament, dels d’Iglesias -socis del PSOE en l’executiu- i els independentistes catalans, que van fer possible la caiguda i relleu del PP.
Podríem concloure que aquesta operació -que té el seu origen més evident en la manifestació de la plaça Colón de Madrid- es pura tàctica partidista, només una maniobra per a intentar reconquerir el poder. Malauradament no és solament això. Si alguna cosa va convertir-se en explícita amb l’arribada de Vox a les institucions va ser la guerra cultural, per dir-ho en termes nord-americans, entre el que tradicionalment s’havien anomenat “les dues Espanyes”.
De fet, el que expressa el pessebre del senador Muñoz és l’orgull d’aquells que se senten hereus d’una d’aquestes dues Espanyes, la qual, després, amb la Transició -un pacte que va funcionar malgrat ser injust i fruit de la coacció- va conservar gran part de les seves posicions de poder i privilegi.
Muñoz va néixer quan Franco era al llit, agonitzant. No va viure ni la guerra ni el franquisme. Tampoc Pablo Casado, ni Santiago Abascal, Albert Rivera o Inés Arrimadas. Ni Isabel Díaz Ayuso, que és del 1978. Encara que no pocs dirigents de la dreta són fills o nets de famílies franquistes i/o beneficiàries del règim, ara no estem parlant ben bé d’això. La contesa, com dèiem, és cultural i, per tant, de valors, ideològica i política. I ara, a diferència del que havia passat durant tants anys, és una contesa declarada i oberta.
No fa falta remoure gaire l’hemeroteca. El diumenge, passats tres dies del numeret al Senat i vigília del Dotze d’Octubre, El Mundo entrevista Díaz Ayuso. Gran fotografia i un enorme titular en primer pàgina: “La Justícia, Madrid i el Rei -tot en majúscules- són los que impiden que Sánchez cambie el país por la puerta de atrás”. Una mica més avall, una crida a l’article dominical del director del rotatiu carregant contra el govern de Pedro Sánchez. L’arrenglerament és complet perquè aquest bàndol té terminals diverses, no parlem només de partits.
A la portada de l’Abc del mateix dia s’anunciava que cent personalitats donen suport a Felip VI. Entre aquestes “personalitats”, no poques de perfectament desconegudes (el tercer en aparèixer és Alberto Vidal, que diu que és membre de la plataforma “Barcelona con la Selección”). Una altra llista, audiovisual i amb dos-cents noms -hi ha gent que és fixa en aquests manifestos-, sortia també el cap de setmana. Apareixen tots molt convençuts defensant Felip VI. Són els mateixos que no volen de cap manera que el CIS demani als espanyols què en pensen de la monarquia.
Asseguren, martellegen, que la seva és una lluita per les llibertats, la democràcia, la igualtat i la Constitució -el senador es va oblidar de col·locar-ne un exemplar en el seu pessebre-, etcètera. Aquestes idees són, però, usades com a armes partidistes, i no sols perquè en fan una interpretació interessada, sinó també perquè les transformen en baluards des dels quals guerrejar per coses que, què hi farem, no sonen tan bé i tampoc no queda gaire elegant de dir.
Aquest trompe-l’oeil o enganyifa és fàcilment desencriptable. Senzillament, si tan els importés el que proclamen defensar, si la seva preservació en fos el fi real i últim, no se n’apoderarien amb tanta frivolitat i barra.
Perill molt clar
El perill és molt clar en el cas de la monarquia, que, de la seva banda, ja acumula els seus propis problemes. Atès que es la clau de volta del pacte de la Transició i simbolitza la no-ruptura (o l’ordit de continuïtats del passat), la seva instrumentalització resulta especialment temerària. Quan la triple dreta situa explícitament el Rei -ell ho hauria d’evitar de totes totes, cosa que aparentment no fa- com a estendard del seu bàndol, quan s’hi abraça, quan en segresta la figura, l’està afeblint greument.
Si les dretes insisteixen a actuar així, i continuen empenyent el PSOE fins a expulsar-lo del pacte del 78, pot passar que la ja envellida teulada que els sosté tots plegats s’esfondri, amb el corresponent terrabastall i traumatismes tal vegada greus. Ho hauran aconseguit ells solets.