No podem dir, almenys no encara, que la pantalla de la negociació entre els governs català i espanyol sigui una pantalla superada. Més aviat és una pestanya que ha quedat oberta, mentre tots, aquí i allà, presten atenció a altres coses, algunes de les quals, com la crisi sanitària i econòmica, d’una extraordinària gravetat. Tanmateix, no és un disbarat pensar que la taula entre els dos executius es pugui reprendre. L’única trobada va tenir lloc el febrer passat, justament abans de l’esclat de la pandèmia del covid-19.

Sobre aquesta qüestió van dialogar fa uns dies Esther Vera, politòloga i directora de l’ARA, els catedràtics Daniel Innerarity i Santiago Muñoz Machado, i el sociòleg i filòsof Ignacio Sánchez-Cuenca, en una trobada retransmesa en streaming i que es pot recuperar a YouTube. Persones diverses, punts de vista diferents. La xerrada va transcórrer, però, sense estirabots ni barrabassades. I sense els habituals i detestables atacs ad hominem. Van ser moltes les idees desgranades, especialment entorn d’una futura negociació.

Tant és així que, després d’escoltar-los a tots, no puc deixar de posar per escrit les meves conclusions sobre aquest assumpte.

En primer lloc, la negociació no tornarà al primer pla fins després de la formació d’un nou executiu a Catalunya. Una de les raons, no l’única, és que Catalunya es troba en un període d’interinitat política que ho fa impossible del tot.

Suposem que el nou govern català sorgit de les urnes sí que vol parlar. I que també hi està disposat el gabinet del PSOE – Unides Podem. Per fer aquest pas les dues parts han d’estar disposades a fer renúncies, a flexibilitzar els seus punts de partida. Si no, no és honest posar-s’hi. Justament això, les renúncies que tota negociació implica, va fer que el president Torra fos sempre renuent a la taula, actitud que va convertir-se en una bona excusa perquè Sánchez aparqués aquesta via.

Avui resulta clar que la pilota és a la teulada de l’Estat. En primer lloc, perquè per desencallar el conflicte polític cal una solució per als presos i, al meu entendre, també per als que van eludir la justícia espanyola i per a la multitud de persones perseguides per la justícia per fets relacionats amb el Procés.

En segon lloc, perquè en deu llargs anys -és a dir, des de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut- ni Rajoy ni després Sánchez no han estat capaços de fer una proposta raonable i atractiva als catalans. Se sap que Rajoy la va tenir a les mans, però no es va decidir mai a posar-la sobre la taula.

Si s’engega la negociació, partirà d’una profunda i aspra desconfiança mútua que s’anirà relativitzant si es progressa. L’objectiu, la recerca d’un punt d’equilibri assumible per les dues bandes. Pura i freda transacció. Serà una negociació, a més, asimètrica. Hi ha un interlocutor que té la força (com demostra la repressió judicial i policial de l’independentisme, avui encara a ple funcionament), mentre que l’altre compta -no només, però sí essencialment- amb la legitimitat democràtica derivada del suport ciutadà.

Els qui s’asseguin a la taula han de ser prou valents per acceptar l’enorme risc que suposa, atès que fàcilment les seves carreres polítiques poden anar-se’n al carall. Calen estadistes, és a dir, gent disposada a prioritzar el futur del país. Desconeixem qui hi haurà a la part catalana. Pedro Sánchez, al seu torn, ha demostrat perseverança i un gran sentit tàctic per a la supervivència, però no sabem ni quins són els seus valors profunds ni quines són les seves conviccions irrenunciables, suposant que en tingui.

El sol fet que es recuperi la taula de negociació desencadenarà la fúria dels que rebutgen qualsevol concessió, a una banda i a l’altra. Plouran els vetos i els intents d’imposar línies vermelles. Cadascú haurà de resistir la pressió dels seus. La pressió sobre Sánchez per part de la dreta, els aparells de l’Estat i la majoria de mitjans de comunicació madrilenys s’endevina brutal. A la banda catalana, es repetiran les acusacions de “traïció” i de vendre’s per un plat de llenties. Cal complicitat entre els negociadors per mirar de no subministrar combustible als que ho provaran tot per tal de rebentar la negociació. La discreció serà, naturalment, fonamental.

L’acord que en surti, suposant que, miraculosament, tot plegat hi desemboqui, haurà de ser sotmès a consulta entre els catalans. Aquesta és una batalla que tornarà a demanar coratge als líders. Haurem de decidir els ciutadans si acceptem el resultat de la negociació o no. Si és que no, en la meva opinió, caldrà aleshores transitar cap a un referèndum d’autodeterminació acordat. Si surt que sí, bé pot succeir que el problema tan sols resti ajornat per un temps, no sabem si llarg o curt, atès que, n’estic convençut, el desig d’independència no desapareixerà.