Després de bandejar Cayetana, Pablo Casado va carregar sense contemplacions contra Abascal i el seu trumpisme castís durant la moció de censura a Pedro Sánchez. Abascal va quedar atordit, desconcertat, cabrejat i malenconiós. No s’esperava aquest cop baix del seu soci en tres governs autonòmics.
Casado va ser aclamat per “trencar” amb Vox i el seu viratge al centre. La rebolcada al Congrés a Abascal es va convertir en un gran èxit. Va ser un discurs brillant, cosa que no es recordava en Casado des del congrés del 2018, que el va elevar al liderat del PP. El brusc moviment va ser no només un intent de posar al seu lloc Abascal, sinó també —i igual de transcendent— una afirmació rotunda del seu poder al PP. Els seus diputats van entrar al Congrés sense saber si votarien no o votarien abstenció a la moció de censura (Casado ho va mantenir en secret), però, això sí, disposats a aplaudir d’allò més tirés per on tirés finalment el seu president.
Casado s’ha endinsat en les aigües del seu particular Rubicó. Veurem si aquesta vegada s’atreveix a creuar (i arriba a la riba del centredreta), si recula (com tantes vegades ha fet el PP) o si es queda a la meitat del corrent i acaba sent arrossegat fatalment.
El PP pot triar la primera opció i, per tant, entrar en competició amb Ciutadans i deixar enrere un espai i una oportunitat per a Vox (que ara intenta instrumentalitzar en benefici propi la irritació, la frustració i el pessimisme per la gestió de les mesures contra la Covid-19). O recular i continuar la seva convivència i connivència amb Vox. En tots dos casos, un joc de suma zero.
Recordem un parell de dades. Després de guanyar el 1996 per no gaire, Aznar, forçat per la seva aliança amb Pujol, va dur a terme un aparatós viratge al centre. Això li va proporcionar després la seva majoria absoluta del 2000. No existien llavors ni Ciutadans ni Vox. Rajoy, per la seva banda, va accedir al poder amb majoria absoluta quan ni Ciutadans ni Vox competien amb el PP. Després de la moció de censura contra ell, va ser derrotat en les dues convocatòries del 2019 amb Vox i Ciutadans fent-li la guitza.
En termes aritmètics i de mapa polític, el que podria donar lloc a un govern de la tríada dretana és que els d’Arrimadas aconseguissin atraure un sector considerable de votants socialistes, cosa que podria fer possible, amb la combinació que fos, un govern de les dretes, si Ciutadans volgués. El pla popular d’atraure alhora i de forma significativa electorat de Ciutadans i de Vox és avui dia un mer desig.
De moment, Casado va apostar per buscar l’abstenció l’altre dia al Congrés durant el ple per renovar l’estat d’alarma. En canvi, sembla segur que rebutjarà els pressupostos. Veurem com el líder del PP acaba sortint del Rubicó on s’ha ficat, com acaba trobant la sortida del laberint, si és que aconsegueix trobar-la.
Mentrestant, Sánchez es mou ràpidament i preventivament. El seu flanc més amenaçador, la pandèmia, l’ha protegit amb l’escut de les autonomies. Per a la crisi econòmica, confia en el mannà europeu i amb un augment de la despesa, que Europa, aquest cop, veurà amb bons ulls. Mentrestant i alhora, continuarà demostrant a tots aquells —poderosos o gent del carrer— que temen i detesten Unides Podem, que no n’hi ha per a tant i que pot mantenir-los perfectament sota control.