Són lleons marins, i quan se submergeixen en el líquid element fan honor al seu nom. Saben nedar i els agrada. Dins l’aigua s’hi troben com a casa. Fora, però, els lleons marins es tornen pesants i maldestres, tota l’elegància natural desapareix i arriben a fer angúnia si se’ls observa gaire atentament. Ni la roca, ni la terra, ni els taulons de l’embarcador no són el seu lloc ideal, sinó un tràngol, una incomoditat de la qual només poden desfer-se capbussant-se novament. Aquest engavanyament que pateixen així que abandonen la mar els fa emetre uns sons estranys i desagradables, del tot absurds. Els podeu escoltar, per exemple, a la badia de San Francisco, a la zona del Fisherman’s Wharf, on els seus bramuls atrauen l’atenció del turisme desvagat que a l’estiu s’hi passeja.

Els lleons marins de San Francisco van venir-me al cap tot pensant en el tripartit i, en especial, en el que li ha succeït al PSC en els darrers anys. Després de les eleccions de 1999 l’ansietat va portar Maragall a fer un pas enllà i apostar per un nou Estatut, objectiu que havia de servir per atraure ERC i, alhora, per descol·locar un Pujol que governava amb el PP pendent de resoldre la seva successió. El tercer ingredient de la fórmula era el supòsit que, al seu torn, els populars coronarien amb èxit la seva successió i Rajoy ocuparia la Moncloa. Com és sabut, aquesta part del pla no es va complir. Amb el PP a Madrid, el govern tripartit hauria pogut quedar-se la bandera de la defensa de Catalunya, fent servir el projecte d’Estatut com a llança davant el drac espanyolista i carca, sabent, a més, que fer el milhomes sortia de franc: l’Estatut no tindria cap possibilitat d’esdevenir realitat.

Quan el març del 2004 és Zapatero qui es converteix en president comencen els problemes, encara que els socialistes catalans trigaran un temps a adonar-se’n. La victòria de Zapatero significa que l’Estatut deixa de ser instrumental i passa a anar de veres. Ha de tirar endavant. I això volia dir, entre d’altres coses, que CiU –a la qual s’està intentant esborrar del mapa– hi havia de col·laborar. I també, per descomptat, Zapatero i el PSOE. Així com, finalment, un Tribunal Constitucional hiperpartiditzat. Significa que el PSC no podrà dur a terme el que era un afany vell i intens, això és: un cop consolidat en el poder, canviar el mapa, el terreny de joc de la política catalana. Ara l’eix catalanista continuarà imposant-se llargament sobre l’eix esquerra-dreta per obra i gràcia de l’Estatut. És aquí on es comencen a sentir els bramuls pesarosos dels lleons marins. El PSC, dissenyat per al combat entre esquerres i dretes, esdevé maldestre, molt limitat, quan ha de moure’s en el terreny del catalanisme.

Aquesta paradoxa, aquest pas amoïnosament canviat, sotmetrà a una forta tensió un artefacte polític estructuralment fràgil com és el tripartit, de manera que les seves contradiccions internes esdevindran no sols visibles, sinó també definidores i desfiguradores tant del govern de Maragall com del de Montilla. Aquesta fragilitat té diverses raons. La principal, que els socis parteixen de perspectives, tenen naturaleses i persegueixen objectius massa divergents. A més, el PSC està compromès amb un partit espanyol i espanyolista, el PSOE. Hi ha un altre factor, gens menor, que contribueix també al fracàs tripartit: el personal que, a diferents nivells, ha format part d’aquesta experiència política. Després de 23 anys menystenint el pujolisme, de tanta petulància, l’esquerra estava obligada a alguna cosa més que a exhibir una tan insondable i commovedora mediocritat.