Dos llibres, un de recent, l’altre de 2007, m’han interessat enormement pel que conten i pel que poden ensenyar, per les lliçons que se’n poden extreure. Són Crònica política del Departament de Cultura,d’Albert Manent, publicat per l’editorial Acontravent, i Temps indòcils, d’Agustí Pons, d’Angle Editorial. Tots dos ens parlen, més explícitament o menys, d’un assumpte interessantíssim i del qual hi ha poca cosa publicada. Em refereixo a l’enfrontament entre el pujolisme i el món del periodisme, la universitat, la cultura i les arts, o almenys d’una part àmplia i molt significada d’aquest món. Mentre Pons acaba la seva obra amb l’etapa de Max Cahner com a conseller de Cultura, Manent, que va coincidir amb Pons a la conselleria, comença el seu llibre justament per aquí. Tots dos elogien Cahner. I tots dos van viure el seu pas per Cultura sota la impressió que estaven sent sotmesos a un fort setge pel món intel·lectual i cultural ja citat. Aquest combat era –i és– bàsicament un combat entre dues maneres de veure el món, entre dos punts de vista. Un combat per, en definitiva, l’hegemonia ideològica.

Es va produir en el si d’aquest enfrontament entre dues grans faccions intel·lectuals i culturals, arrenglerades amb dos grans bàndols polítics, un moment estrany, motivat per l’intent, per part del conseller Rigol, segon conseller de Cultura de Pujol i substitut de Cahner, del que es va conèixer com a Pacte Cultural. Va fracassar al meu entendre perquè Pujol es va adonar que qui hi tenia alguna cosa a guanyar no era CiU sinó sobretot el PSC i el PSUC, els quals ja controlaven tota una colla d’institucions i xiringuitos culturals, que, d’altra banda, es multiplicarien fins al deliri.

No obstant, aquesta constatació no va portar el president a llançar una contraofensiva per provar de guanyar la batalla ideològica, de la qual el llibre de Pons fa una succinta genealogia. Pujol va optar per una altra via, que tractaré de resumir. La prioritat, l’obsessió pujoliana, era guanyar la batalla del catalanisme, que té una doble expressió: la reconstrucció nacional i el manteniment i reforçament de la cohesió social. A això hi va supeditar tota la resta. I també la batalla ideològica, la batalla de les idees, entesa com la confrontació amb el socialisme i el comunisme del PSC i el PSUC. Estic segur que ell mai no s’ho va plantejar en aquests termes, però va apostar per assegurar el seu gran objectiu, encara que fos a canvi de només provar de contenir i, fins i tot, d’acceptar cedir terreny al socialisme i el comunisme. Aquestes ideologies no eren la seva, encara que no es pot afirmar que en fos un enemic, ja que el pensament de Pujol tenia força punts de contacte amb la socialdemocràcia i, per altra banda, sentia respecte i simpatia personal per molts dirigents sobretot del PSUC, amb els quals va coincidir en els rengles de l’antifranquisme.

Els costos que ha tingut per a Catalunya aquesta renúncia de Pujol –haig de dir que potser, tal vegada, no hi havia altre remei– a plantar cara en el pla ideològic han resultat exorbitants, atès que bastants dels mateixos que assetjaven Cahner continuen avui remenant les cireres des de les seves ben remunerades trones, si bé és cert que molts s’han desdit de bona part d’aquelles velles idees –mai com ara certes idees havien cotitzat més a la baixa a Catalunya– i es dediquen a administrar el seu poder, que és impressionant, i a servir el seu amo polític, en general sense entusiasme.