Si haguéssim de dir de què tracta l’entrevista en forma de llibre que Vicenç Villatoro ha fet a Jordi Pujol, Entre el dolor i l’esperança (Proa i Enciclopèdia), podríem apuntar que ens trobem sobretot davant d’un intent del segon d’explicar-se a si mateix i als lectors, i, idealment, al poble de Catalunya. Una explicació que pretén potser no exactament que la gent el perdoni, però sí que posi l’escàndol dels diners que el seu pare li va deixar a l’estranger en un discret segon pla. La confessió, el 2014, de l’afer va suposar un autèntic terratrèmol.
El llibre és interessant per les reflexions que fa Pujol en el crepuscle de la seva intensíssima vida. No reïx tant, des del meu punt de vista, a l’hora de convertir el que ha passat en només una petita taca, una humana equivocació, en un expedient certament gruixut i brillant. Per encarar aquesta maniobra, el president es val d’una metàfora. Com és sabut, és un virtuós en l’ús de les metàfores. La metàfora és la del tapís i l’esguerro. De fet, fa molt que Pujol rumia, mastega, aquesta metàfora. La prova és que ja en parlava Manuel Cuyàs —transcriptor de les memòries de Pujol— en una entrevista a Vilaweb el juliol del 2019.
Pujol ens convida a imaginar una ciutat flamenca o italiana del Renaixement, el consell municipal de la qual encarrega un gran tapís per a la seva sala de sessions. Però resulta que el mestre artesà responsable del tapís comet una espifiada. “Però pot passar que en el procés de confecció del tapís es cometi un error. Un error greu, o no tan greu, però que no s’esmena a temps, o que simplement no es pot esmenar i deixa un senyal molt vistós. Un esguerro”.
Continua l’expresident de la Generalitat prolongant la metàfora: “I la ciutat que el va encarregar podrà dir que té un bon tapís, realment un bon tapís. Però amb una falla. I el mestre artesà que el va fer, potser, amb el temps, seguirà sent valorat. Però sempre se li recordarà que, per desídia o per precipitació, o en tot cas per una falla personal, si bé el tapís potser serà revalorat, ell quedarà sempre tacat per un error”.
No cal dir que el mestre artesà és Pujol; el tapís, la seva obra política i de govern, i l’error, l’assumpte de la deixa.
Trobo que, posats a endinsar-nos en la metàfora, aquesta s’hagués pogut perfeccionar si ens parlés no d’un, sinó de dos tapissos. Un de reeixit, un segon de defectuós, frustrat. Dos tapissos que, a més, estan fets de materials diferents i tenen naturaleses separades. El primer representaria l’acció en l’esfera pública de Pujol, tota una vida de política, vint-i-tres anys de govern. El segon no representaria tan sols la deixa famosa, que, al cap i a la fi, és una petita part, i no la substancial, del que ha ocorregut.
Aquest és el parany que justament Pujol ens posa: delimita el que ha succeït a l’afer de la deixa de l’avi Florenci. I, de fet, tots sabem que no és així. Hi ha les finances de Convergència, també. Però per sobre de tot hi ha el bon tou d’afers suposadament delictius de la família Pujol. Singularment, els d’alguns dels fills del president, el cinquè dels quals, Oriol Pujol, ja ha estat condemnat per l’anomenat cas de les ITV.
Tot i que Villatoro prova que hi entri, Pujol s’hi nega. I s’entossudeix a cenyir l’esguerro a l’antiga deixa. El que fa és provar d’expulsar una part de la realitat. Una part que sobrevola, que travessa com un mal vent, les pàgines de la llarga entrevista, però que ell s’entossudeix a negar. L’expresident s’encaparra a situar els escàndols familiars fora de la vista del lector, a apartar-los enllà del relat. En aquest sentit, el volum és una gran el·lipsi.
Es tracta, així mateix, d’una vella tàctica: admetem el pecat menor per poder callar sobre els altres pecats, molt més grossos i compromesos. O per guanyar credibilitat per reclamar-nos-en innocents. Posem el focus en allò menor, i deixem així fora de la visió el que és a prop o l’envolta, però que no preferim ocultar. Fem passar la part pel tot
Pujol no ens vol parlar del veritable esguerro, que per a mi és tot un segon tapís, un tapís malaguanyat. El futur jutjarà tots dos tapissos, el bo i el dolent, i els posarà a la balança. Sigui com sigui, ens quedarem sense saber què sent Jordi Pujol en contemplar el segon tapís. Què sent en el seu ésser més íntim, com a home, com a pare, com a marit, per no haver volgut o estat capaç d’impedir o de tallar de soca-rel les activitats per les quals la justícia els ha encalçat i continua encalçant-los a ell i a la seva família.