De la taula de diàleg entre els governs espanyol i de la Generalitat prevista per al setembre no se n’ha d’esperar gran cosa. M’aventuraria a dir que més aviat no se’n pot esperar res. Cap avanç significatiu. I en això, expressat amb més o menys convenciment, sembla estar-hi tothom d’acord. Algú podria dir que és una comèdia que cal formalitzar.
Per començar, el govern català no pot baixar del ruc de l’amnistia i l’autodeterminació. Qualsevol cessió que vulgui fer ERC en aquest sentit, si és que això passés, seria aturada per JxCat i la CUP. Per la seva banda, Pedro Sánchez ha jurat i ha perjurat que mai no hi haurà referèndum (tampoc amnistia). La dreta i la dreta extrema —en totes les seves expressions: mediàtica, judicial, etcètera— tampoc no li permetran modificar aquesta postura.
De fet, el pla elaborat per Pedro Sánchez passava pels indults —que li han resultat menys traumàtics i menys costosos en termes d’opinió pública del que havia calculat i temut— i per reactivar la taula de diàleg. I ja estaria. C’est tout pel que fa a Catalunya. Completen el pla la sortida de la pandèmia —ajornada per la cinquena onada— i un canvi radical de govern per encarar amb força els dos anys que queden fins a les eleccions, comptant amb el vent a favor dels fons europeus i la millora econòmica (és el que ja han batejat com a “gobierno de la recuperación”). I avall que fa baixada.
Quant a la taula de diàleg, el mateix govern Sánchez ha ofert senyals suficients perquè a l’independentisme li quedi clar que no n’ha d’esperar res. “El reencuentro” de Sánchez o el “passar pàgina” de Salvador Illa no cerquen res més que encapsular, obviar, escombrar el que ha passat a Catalunya en els darrers anys. Per si algú no ho havia entès, ho explicava amb totes les lletres diumenge en un diari de Madrid el flamant ministre de la Presidènicia, Félix Bolaños. “La etapa del proceso soberanista está terminando y empezamos una nueva que es la de la búsqueda de soluciones. La concesión de los indultos y la apuesta por la vía pactada la han abierto”. Afegia seguidament el nou home fort del govern espanyol: “Después del verano nos sentaremos en la mesa de diálogo para buscar soluciones, pero siempre dentro de la Constitución y la ley”.
Que Sánchez s’hagi tret del damunt Carmen Calvo, José Luis Ábalos i Iván Redondo, persones clau en la relació amb el govern d’Aragonès, és tota una declaració d’intencions. Com ho és el desplaçament de Miquel Iceta a Cultura i Esports, trasllat del qual el dirigent socialista català s’ha queixat amargament. La seva substituta a Política Territorial, que a més a més s’ha convertit en portaveu de l’executiu espanyol, sentenciava ahir dilluns que, al seu entendre, els independentistes “haurien d’haver après la lliçó”.
No hi haurà, no hi pot haver, un acord sobre qüestions estructurals pel que fa a Catalunya. Per suposat, no es donarà llum verda a un referèndum d’autodeterminació. Tanmateix, Madrid compta amb poder anar desactivant l’independentisme i alhora continuar comptant amb el suport d’ERC al Congrés mercès a una mena de “peix al cove 3.0”. Es tractaria de fer, administrant-les estratègicament, concessions sobre qüestions llargament reclamades i al mateix temps anar reparant alguns dels estralls que s’arrosseguen d’ençà del 155. Com recordaran, en una entrevista de fa poc, Junqueras venia a dir que val més tenir l’actual govern a Espanya que qualsevol altre.
És ben simptomàtic, en aquest sentit, que, mentre Sánchez i Aragonès han situat la pròxima reunió de la taula de diàleg (com dèiem serà més de diàleg que no pas de negociació de veritat) per a mitjan setembre, la comissió bilateral Estat-Generalitat, la del peix al cove 3.0, se celebrarà el pròxim 2 d’agost. De la comissió en sortiran coses, de la taula no se n’esperen bones notícies. Allò que és desagradable, farragós i sense aparent solució, sempre val més deixar-ho per a després de l’estiu, en tornar de vacances.
Davant d’aquest panorama, què ha de fer l’independentisme? En relació a la taula de diàleg, ningú no hauria d’intentar treure més suc del compte del previsible fracàs. Ningú no hauria de ser excessivament cínic en això. Tothom sap, avui, que el fracàs està pràcticament assegurat. Ara, tothom sap també que s’ha de fer, que s’ha d’anar a la taula de diàleg, que s’ha de provar. L’independentisme no s’hi pot negar.
Al marge de la taula, els independentistes haurien de provar de continuar esforçant-se per treballar plegats i amb lleialtat. En els últims dies hem vist algunes imatges d’unitat —a Waterloo, primer, i a Elna, després— que, com a mínim, projecten un bri d’esperança.
L’objectiu no és altre que, tot evitant les equivocacions del passat, l’independentisme pugui anar enfortint-se amb el temps. Perquè si una lliçó s’hauria d’haver après del que ha succeït, és que l’independentisme necessita ser molt més fort si vol assolir en part o completament els seus objectius. Té molt de terreny per córrer, si en té la ferma voluntat, moltes coses a fer, per guanyar múscul. Convèncer més catalans, tot mirant-los als ulls i dient-los les coses tal com són, n’és una. Governar amb solvència, per a tots i amb mirada llarga, n’és una altra.
Com va escriure l’estrateg xinès Sunzi entre els segles sisè i cinquè abans de Crist, les batalles es guanyen abans del xoc, abans que les espases surtin de les llurs beines, es guanyen preparant-les. Això, per cert, ho sap també perfectament l’estat espanyol, que no deixarà ni per un sol instant —tingui el govern que tingui— de provar de debilitar l’independentisme, de treballar la derrota de l’independentisme i evitar un nou desafiament futur.