Tinc la impressió que, fins a la seva recent detenció a Sardenya, la política catalana, especialment la governamental, s’havia oblidat una mica del president a l’exili. O, més ben dit, l’havia anat situant en una mena de llimbs. L’incident provocat per Llarena, tanmateix, el va tornar a posar en primer pla, i va mostrar ben clarament a tothom el potencial simbòlic, la força, de la figura de l’expresident, que és vist amb simpatia per molts independentistes que no voten JxCat. Una força, també, capaç amb escreix de desestabilitzar radicalment la política interior, i en especial l’aposta en què ERC sembla jugar-s’ho tot: la taula de diàleg amb el govern presidit per Pedro Sánchez.

Tan fort va ser el terratrèmol de Sardenya, que el president Aragonès es va sentir obligat a agafar la maleta i viatjar cap a l’illa per fer costat a Puigdemont. Quedar-se quiet hauria pogut ser interpretat com tantmenfotisme o simplement com un menyspreu.

Puigdemont, al meu entendre, ha comès una colla d’errors des que la CUP i les circumstàncies el van convertir en 130è president de la Generalitat. N’he parlat sovint i m’hi reafirmo. Però aquest article no és per aprofundir en això. Sinó per emfasitzar que, al mateix temps, i al costat de les equivocacions, el d’Amer també l’ha encertada molts cops. Si parlem de l’etapa posterior a la seva fugida de Catalunya, cal reconèixer que l’únic àmbit en què l’independentisme ha pogut guanyar batalles i sentir-se sincerament orgullós ha estat justament en el front exterior. És a dir, mentre l’independentisme ha estat derrotat a l’interior ―causant-li això un desconcert en el qual encara viu atrapat―, a l’exterior s’han succeït les decisions de la justícia de diferents països i de la justícia de la UE favorables als exiliats, singularment a Puigdemont. A més, l’expresident i els exiliats no han deixat ni per un moment de treballar per donar a conèixer a fora la qüestió catalana.

Penso que qualsevol mirada sobre el conflicte amb Espanya que es vulgui fer des de l’independentisme ha de tenir com a primeríssima condició el realisme (això és, la voluntat i la capacitat de veure la realitat tal com és, sense entelar-la amb interessos i desitjos). Partint d’aquí, trobo obvi que l’independentisme ha de resoldre urgentment quin ha de ser el rol de Puigdemont en el marc d’una estratègia global i coordinada. Una estratègia pactada entre ERC, Junts i la CUP i, almenys, les dues grans entitats, Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana.

Com és sabut, l’afer Puigdemont ja va ser un dels elements de desacord en les negociacions entre ERC i Junts ―el partit del president exiliat― de cara a la investidura d’Aragonès i la formació d’un govern conjunt. Aleshores es va dir i se’ns va dir que es buscaria un acord per treure tot el rendiment de l’activitat de Puigdemont i la resta d’exiliats en benefici de l’independentisme, entès aquest com un tot. Que seria una ocasió per començar a construir la tan desitjada unitat estratègica. Han passat els mesos i no ha estat així. Per falta de ganes o per mandra, més aviat per les dues coses, en aquesta qüestió que és ―sobretot per a ERC― incòmoda i espinosa no s’ha avançat.

Hem de recordar aquí, d’una banda, l’enemistat entre Puigdemont i Junqueras; i, de l’altra, el ressentiment de molts republicans ―sigui amb el grau de raó que sigui― amb el president exiliat. Pel que fa a la CUP, el passat convergent de Puigdemont fa que la urticària els impedeixi actuar positivament (val a dir que el president exiliat de convergent no en té res, i tinc dubtes profunds sobre si mai en va ser gaire). Tanmateix, tot plegat no hauria de servir d’excusa per a no avançar. Almenys no per a ERC, que insisteix a defensar el realisme i el pragmatisme com a valors inspiradors de la seva política en relació amb conflicte polític amb Espanya. Què hi pot haver de més realista i pragmàtic que un acord per aprofitar el màxim els èxits en el flanc europeu?

Sigui com sigui, i tot i que sembla que la defensa de la causa independentista a l’exterior és un dels àmbits en què l’acord estratègic hauria de resultar més senzill, no és així. Una prova més ens la dona el procés electoral en marxa per a l’assemblea de representants (una espècie de parlament) al Consell per la República, l’entitat impulsada per Puigdemont. Un procés del qual ERC i la CUP se n’han mantingut radicalment al marge. Els pocs membres d’aquestes dues forces que hi participen són de segon rengle i ho fan a títol estrictament personal, completament al marge de les direccions d’ERC i la CUP, que han decidit continuar ignorant la qüestió.

Malauradament, així estem.