Hi ha un valor del qual es parla poc però que és imprescindible en política i en moltíssimes altres coses de la vida: disciplina. Segur que a molts de vostès aquesta paraula els deu sonar antiga, potser tan antiga com, per exemple, la paraula honor. I tal vegada un valor superat. Però no ho és en absolut.

Tot un projecte polític, encara més si és un projecte polític de canvi ―com evidentment ho és l’independentisme―, necessita disciplina; això és, un conjunt de regles que en facin possible el funcionament i garanteixin que tota l’organització actua alhora i en el mateix sentit.

L’independentisme ―forces polítiques, entitats, etcètera― va ser durant molts anys un exemple de disciplina. Podem recordar les successives i espectaculars manifestacions amb motiu de l’Onze de Setembre. Tothom sabia i feia el que havia de fer. Ni un sol incident. Ni un sol paper a terra.

Ara el moviment independentista és un exemple del contrari. I és ara quan més necessari, més imprescindible, diria que vital, resultaria tenir disciplina. Perquè encara que, transcorreguts més de quatre anys de l’octubre del 2017, molts continuïn sense voler-ho veure, en aquests moments del que es tracta no és d’avançar festivament vers una possible independència com abans. Ara es tracta de gestionar una derrota i les seves conseqüències.

L’independentisme, i Catalunya en el seu conjunt, ha de treballar amb tota la intel·ligència i intensitat per, en primer lloc, minimitzar els danys i les represàlies derivades d’aquella derrota; i, en segon, però al mateix temps, refer-se, reconstruir, enfortir-se. Quan s’ha fracassat, quan s’ha ensopegat greument, calen encara més dosis de disciplina.

Pensava en això en observar les crítiques dispars de diferents membres de Junts per Catalunya al discurs de dilluns del president Pere Aragonès. Van respondre-li, entre altres, els dos màxims dirigents, Carles Puigdemont i Jordi Sànchez. Un i altre per parlar, en definitiva, de si mateixos. En el cas de Puigdemont, per retreure-li a Aragonès que l’esmentés a ell i als exiliats en la seva al·locució; en el de Sànchez, perquè el va envair la sospita que potser ERC havia negociat amb el govern espanyol el seu i la resta d’indults.

La vistosa descoordinació que regna a Junts ―podríem esmentar aquí també, per no moure’ns del passat més recent, la particular manera de fer de la presidenta del Parlament, Laura Borràs― està causant un dany important a l’independentisme, en la mesura que el desordre fa més complicat que es pugui posar novament dempeus.

En canvi, ERC, que té una història marcada per les baralles, les escissions, els corrents enfrontats i les picabaralles, està aconseguint mantenir la disciplina. I això, atenció, a pesar del brusc cop de volant que va dur a terme en temps del 155, quan va passar d’empènyer Puigdemont a declarar unilateralment la independència a impulsar el pragmatisme, el diàleg i la pacificació. Es miri com es miri, té molt de mèrit, un mèrit que cal atribuir als seus màxims dirigents.

Tot al contrari ha passat, dèiem, amb l’anomenat “espai postconvergent”, que ha donat lloc a tota una galàxia de petites opcions, de la qual la més destacada és el PDeCAT, d’una banda; i, de l’altra, JxCat, força àmpliament majoritària en aquest àmbit.

Junts per Catalunya, però, és una reunió de personalitats i grups escassament cohesionats. Una sèrie de materials sense cap argamassa prou forta per unir-los, començant per un projecte i unes directrius estratègiques clares. Aparentment, ni tan sols hi ha una anàlisi i unes conclusions comunes del que va ser el procés, la tardor del 2017 i el que ha succeït des d’aleshores.

És un problema, m’imagino, que s’explica per la precipitada posada en marxa del projecte i, potser també i entre d’altres raons, per l’aversió explícita per Puigdemont a les jerarquies i estructures pròpies dels partits clàssics. La idea de Puigdemont és més pròxima als moviments socials, amb aromes assembleistes i un eco llibertari.

Sigui com sigui, pel bé del país, de l’independentisme, del Govern ―al qual el desori a JxCat afegeix inestabilitat― i pel propi bé de Junts, cal que progressivament la formació de Puigdemont i Sànchez deixi de ser un poti-poti i s’acabi la sorollosa cacofonia externa. Convé endreça. Cal, és urgent, una mica, o potser més que una mica, de disciplina. La qüestió és si hi ha algú capaç (i disposat) a imposar-la.