Pere Aragonès ―i els que l’envolten― van tenir la idea de celebrar ahir institucionalment i per primer cop el 14 d’abril de 1931, és a dir, celebrar la fugida d’Alfons XIII i la proclamació de la Segona República espanyola. Va ser el 14 d’abril el dia en què Francesc Macià va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. Com se sap, al fundador d’Estat Català les autoritats espanyoles el van convidar a rectificar i la cosa va quedar que Catalunya podria tenir un Estatut d’Autonomia. Una independència amb marxa enrere. Mutatis mutandis, com la del 2017. El president Aragonès no va tenir inconvenient a dir, tal com va recollir ElNacional.cat: “Agafem-nos a l’esperit del 14-A i seguim construint el futur en clau republicana”, tot cridant a continuar estirant “el fil roig republicà que va fer un salt endavant avui fa 91 anys”.
No sé exactament a què es refereix Aragonès ni a què es refereixen la resta de persones que d’un temps ençà van repetint aquesta mena de fraseologia. Què coi és “l’esperit” del 14-A”? Que les esquerres espanyoles (i catalanes) guanyin unes eleccions municipals? Que el rei foti el camp amb la cua entre cames ―tot i que, petita diferència, de moment Felip VI no ha donat suport a cap dictadura, com el seu besavi Alfons XIII―? Que ens animin a proposar un Estatut que, com aquell, com tots, també retallaran? Intueixo, no ho sé, que “l’esperit” a què fa al·lusió el nostre president és el que va durar dos anys, en concret, fins que el 1934 en les eleccions generals espanyoles van guanyar les dretes, amb la CEDA al capdavant. Espanya continuava sent una república. Aquest “esperit del 34″ també és, per ERC, l’esperit republicà que la Catalunya del 2022 ha d’atènyer amb fal·lera? O la república només és bona quan governen les esquerres, és a dir, des del punt de vista d’Aragonès i ERC, “els nostres”? Val a dir, i no deixa de ser sarcàstic, que en l’acte institucional d’ahir es van fer tota mena de lloances al consens i a la unitat. Justament, si hi ha un temps que no s’adiu gens amb tot això són els anys trenta, amb una societat encreuada per tota mena de tensions, odis i lluites ferotges, que van culminar amb la tràgica Guerra Civil.
Sigui com sigui, l’acte d’ahir no és altra cosa que l’enèsim intent d’apropiació per part d’ERC del concepte de república. Manipulant la història sense manies, la república, que no és més que una forma d’estat, es presenta com el cel a la terra, com la destil·lació de tot allò admirable que en política hi pot haver. Una república que, en la boca d’ERC, és sempre, per ser una república de veritat, autèntica, pura, d’esquerres. Però resulta que una república és igual de república si la presideix Lerroux o la presideix Azaña o qui sigui. O si la presideix Kennedy o la presideix Reagan, posem pel cas.
Agafem un exemple concret de tot plegat, que no deixa de tenir certa gràcia: fa un cert temps que el president i els membres del seu govern col·locats per ERC, així com el partit, no paren de repetir la fórmula “govern republicà” per referir-se al govern de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’imposar un framing (un emmarcament), una manera específica (i interessada) de veure les coses i, en conseqüència, determinar-ne el sentit. Amb dues intencions tan clares que fins una mula que hagi llegit una mica les entendria.
En primer lloc, per fondre’s i confondre’s amb aquest imaginari paradisíac que ells, juntament amb altres persones (historiadors, periodistes, escriptors, etcètera), han anat construint entorn el substantiu república i els seus adjectius. Si som republicans, som més que bons, som molt bons: collonuts, els millors. I perfectament d’esquerres, no cal dir.
En segon lloc, per aprofitar l’equívoc, ja que quan, per exemple, es fa referència a l’esperit “republicà” o al “govern republicà” (per referir-se a la coalició amb Junts per Catalunya), es confon el nom del partit amb la idea ―com dèiem, amorosament cuinada i connotada― de república. Junts, a desgrat de ser una formació republicana, queda fora de joc, descol·locada. Els bons, els d’esquerres, els que miren per la gent, els que ens obriran la porta del cel són només els d’ERC, és a dir, una part del govern. De cap manera els “exconvergents” (de dretes i corruptes). Es tracta d’un no gaire subtil intent d’apropiació i de construcció de l’hegemonia simbòlica.
Tot plegat, i perdonin, em recorda quan, durant els governs de Maragall, primer, i de Montilla, després (PSC, ERC i Iniciativa), es va voler forçar els mitjans i la gent en general a deixar d’escriure o pronunciar el mot tripartit per referir-se al govern. Així, als governs tripartits, des del mateix executiu i els seus entorns afins, se’ls anomenava sistemàticament “govern catalanista i d’esquerres”, “govern d’esquerres i catalanista”, “govern de progrés” o, simplement, “govern d’esquerres”.
Aquesta operació de rebateig i resignificació va tenir un èxit perfectament descriptible. La gent no en va fer cap cas. Tothom va continuar dient “govern tripartit” o, només, “tripartit”. A partir del 2006, quan ERC va tornar a propiciar el mateix govern a tres, el nom va patir una lleugera modificació i va passar a ser, com era previsible, “tripartit II” (o 2).