Dels morts, en aquest país, quasi sempre se’n parla bé. I si es tracta del president assassinat pel franquisme, encara més, no cal dir-ho. Ho hem tornat a experimentar amb ocasió del setantè aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Hi ha hagut un gran entusiasme commemoratiu, ribetejat d’elogis ditiràmbics, tot obviant que Companys, per expressar-ho diplomàticament, no va ser un gran president de la Generalitat.

Uns l’admiren per haver declarat la independència el 34 i el reivindiquen perquè va ser “assassinat pels espanyols”. Uns altres enyoren el seu esquerranisme de verb flamíger. Tothom s’esforça a parlar-ne bé, com dèiem, del president Companys. Fins Montilla, a qui, pel que es veu, el que li agrada és que arribés a ministre de Marina (“Companys simbolitza la Catalunya i l’Espanya que treballen juntes”) .

Els polítics proven d’aprofitar-ho tot, en especial quan les eleccions són a tocar. Per això ningú no recorda que Companys al 34 va sublevar-se contra un govern d’Espanya legítim i que ho va fer amb una imprevisió i una irresponsabilitat que deixen glaçat. O que va declarar la independència sense encomanar-se a res ni a ningú i sense ni tan sols preocupar-se de si la gent, el poble, el seguiria o no. També se li pot retreure que no preveiés el 18 de juliol del 36 –ni el cop dels franquistes contra la el govern espanyol, ni el cop dels anarquistes contra la Generalitat. Un atenuant el constitueixen, certament, les complicadíssimes circumstàncies històriques. I a tots ens indigna i emociona la seva mort a mans de la cruel dictadura.

La veritat no l’hauria d’esborrar el seu assassinat, ni els seus peus descalços, ni que cridés “Per Catalunya!” en rebre els trets al seu cos.

Hem de refiar que als que canten les excel·lències de Companys en realitat no se’ls passa pel cap imitar-lo.