No acabo de comprendre Sandro Rosell. I començo a intuir que, si ho aconsegueixo, el que comprendré no m’agradarà gaire. Em desconcerta que, havent guanyat les eleccions amb la rotunditat amb què va fer-ho, dediqui les seves energies a perseguir l’ombra de Laporta. És com si no fos capaç de fer abstracció dels greuges soferts ni del ressentiment acumulat. No cal haver llegit Maquiavel («tot príncep ha de voler ser tingut per compassiu i no per cruel») per saber que qui governa així està abocat al fracàs.

L’últim capítol és el dels comptes de Laporta i la seva junta. No sé de qui va néixer la idea de portar l’assumpte de la gestió de Laporta a l’assemblea de compromissaris, un gest que queda bé, que és populista, però que no és gens prudent ni enraonat. Tanmateix, Rosell ho va fer. I aleshores va venir el fet més espectacular: l’actual president vota en blanc després de compartir amb els socis els motius per votar que sí i els motius per votar que no. Dels motius per votar en blanc no en va esmentar ni un, però, en canvi, va ser justament el que ell, el president, va escollir. ¿Com pot algú demanar als socis que es mullin en un afer tan envitricollat i ell, per contra, votar en blanc, que és com rentar-se’n les mans? ¿Quina mena de lideratge és aquest?

Els socis van apuntar (per només 29 vots de diferència) amb el polze cap a l’infern -potser condicionats per les filtracions dels comptes de l’anterior junta administrades per l’actual junta-, i això ha desencadenat una batalla legal que s’allargarà anys i panys, i ha causat la inevitable divisió entre els socis del club. El resultat de tot plegat és incert, i això vol dir que tant pot ser que Laporta i els seus siguin considerats culpables com que no. Bé, això no és exacte. El resultat no és incert del tot. Perquè hi ha una cosa que a dia d’avui ja sabem del cert: al Barça, al Barça de la samarreta d’Unicef, aquesta guerra li farà mal.