Hem assistit els darrers dies a la polèmica disparada per unes frases més aviat confuses pronunciades pel republicà Gabriel Rufián en què titllava de “tarat” el president Carles Puigdemont. El portaveu d’ERC al Congrés va haver de rectificar gairebé de forma immediata, després que Pere Aragonès el renyés públicament. Rufián té un llarg historial d’atacs a Junts. Els dos més recents, al marge d’aquest últim, són haver carregat contra els contactes entre l’entorn de Puigdemont i alguns elements russos (“Son señoritos que se paseaban por Europa reuniéndose con la gente equivocada porque así, durante un rato, se pensaban que eran James Bond”) i, després, haver etzibat a Jaume Asens, dels comuns, en un moment d’irritació i de la tribuna estant: “¡Deja de ir tanto a Waterloo, anda!”.
En la feina de Rufián hi entra, segurament, haver de fer aquestes coses. Ell parla per a aquells sectors de l’esquerra menys nacionalista amb la meta d’atreure’ls cap a ERC. Per allò que se’n deia i se’n deu dir encara “eixamplar la base”. Encarna també Rufián una cosa no tan lloable: la bilis, la malícia i la virulència que, a Esquerra, molts senten cap a Junts. Són els mateixos que veuen per tot arreu convergents amb banyes i cua. Gàngsters corruptes i burgesos de rotet. Són també aquests sectors republicans els que, si poguessin, trencarien demà mateix amb els de JxCat.
El defensa brut i trencacames hi és a totes les formacions polítiques. Tanmateix, que un tingui aquest paper no vol dir que no hagi de pensar molt bé el que fa. I tinc la sensació que Rufián, potser perquè, contra la seva voluntat, ERC l’enviarà a Santa Coloma de Gramenet de candidat municipal, darrerament està molt nerviós. I perd els papers amb facilitat, amb excessiva facilitat.
Les manifestacions de Rufián juguen a favor dels interessos de Borràs, en la mesura que indignen a molts dins de Junts, als quals coses com aquestes els fan venir ganes d’estripar les cartes i enviar definitivament els republicans a pastar fang
Mentrestant, a l’altra riba del riu, a Junts, hem observat com la militància reunida a Argelers donava una bona lliçó d’humilitat a Laura Borràs i la seva colla, alguns membres de la qual no han pogut reprimir el seu cabreig. Val a dir que en el cas de Borràs les lliçons d’humilitat mai no són sobreres. Si Jordi Turull i els seus no van gosar o no els va interessar enfrontar-se a camp obert —en unes primàries— a Laura Borràs, si van accedir a un acord de repartiment del poder que, en realitat, donava més a la presidenta del Parlament del que li tocava, la militància va encarregar-se el cap de setmana de corregir la situació en votar els diferents llocs de la direcció. Així, Borràs va quedar tercera i alguns dels seus fans en els darrers llocs.
Borràs i cia. tenen el vici de proclamar-se més independentistes que ningú. Més purs, més valents, més catalans. La presidenta del Parlament és partidària de trencar amb ERC i sortir del Govern, i així ho ha deixat clar en reclamar en veu alta que la continuïtat de l’executiu sigui sotmesa a votació de les bases. De fet, ja no li va agradar el pacte amb els republicans tancat en el seu dia per Jordi Sànchez (i per això va situar-se com a presidenta del Parlament).
Si un fos més maliciós, pensaria que el fet que Borràs hagi revifat el qüestionament del pacte de govern té a veure, almenys parcialment, amb el futur immediat. I és que hem de tenir en compte que Borràs es troba a les portes d’un judici per la seva maldestra gestió a la Institució de les Lletres Catalanes. Els documents, e-mails i enregistraments, etcètera, que apunten contra ella són, en aquest sentit, contundents. Se l’acusa de diversos delictes relacionats amb el fet d’haver trossejat contractes per tal de poder-los atorgar a dit a un amic seu.
El reglament del Parlament diu que en cas de judici per corrupció, Borràs ha de deixar el seu càrrec (article 25.4):
“En els casos en què l’acusació sigui per delictes vinculats a la corrupció, la Mesa del Parlament, una vegada sigui ferm l’acte d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris de manera immediata. [...].”
Tanmateix, amb l’objectiu de mantenir el seu lloc, ella ha anat argumentant que, en realitat, el seu no serà un judici per corrupció, sinó que forma part de l’ofensiva repressora de l’Estat contra l’independentisme.
Quan arribi el moment, el més probable és que ni la CUP ni ERC facin costat a Borràs. Aleshores, l’únic que impediria més o menys que Borràs evités l’etiqueta de possible corrupta és que Junts, en protesta per l’actitud d’Esquerra, trenqués el govern. Precisament, el que Borràs i els seus estan maldant per convertir no sols en possible sinó també en convenient. Cal afegir, a més, que el fet que Borràs s’hagi erigit en la nova presidenta de Junts juga al seu favor, i farà que els partidaris de continuar al govern i girar-li l’esquena ho tinguin més complicat.
Les manifestacions de Rufián titllant de “tarat” a Puigdemont —davant les quals, per cert, Oriol Junqueras ha callat— juguen a favor dels interessos de Borràs, en la mesura que indignen a molts dins de Junts, als quals coses com aquestes els fan venir ganes d’estripar les cartes i enviar definitivament els republicans a pastar fang.