Abans que Pere Aragonès comparegués, dimecres, davant el Parlament per explicar els canvis de consellers arran de la sortida de Junts per Catalunya del Govern, ja havia esclatat el primer gran escàndol polític de la difícil travessia que afronta amb el suport de només 33 diputats. La qüestió dels Mossos no és un afer menor, ni un sotrac més en el camí. És un afer molt delicat i greu. Que els Mossos no deixin de protagonitzar males notícies, i que els comissaris en cap i la resta de comissaris s’hagin convertit en carn de telenotícies és sens dubte negatiu. Recordem que estem parlant dels encarregats de garantir la nostra seguretat, la dels ciutadans, missió per a la qual poden usar legítimament la violència. Recordem que estem parlant d’uns divuit mil homes i dones. Recordem que una de les poques coses que podem anomenar estructura d’estat són els Mossos, presents, sobre el terreny, a tot Catalunya. De nord a sud i d’est a oest.

Val a dir que la crisi actual fa anys que s’està covant. I té diversos factors que es combinen de forma explosiva. És per això que no crec que ni Elena ni Aragonès, atesa la precarietat en què viu el Govern, puguin arreglar gran cosa. A més, per retornar els Mossos a la plena normalitat cal, a més de molta habilitat, un esforç sostingut al llarg dels anys. Hi ha, a parer meu, tres grans factors que finalment provoquen una situació insostenible. Els diré per ordre, però no vol dir necessàriament que el primer sigui el més important:

1. La cúpula dels Mossos té molt poder. Mana molt. Aquesta cúpula ha anat guanyant més i més influència des dels temps del tripartit (del 2003 ençà hi ha hagut nou consellers). No cal dir que els constants canvis de consellers no han fet més que reforçar i consolidar aquest poder dels màxims responsables policials. És la síndrome que podríem anomenar del “Sí, ministre” (els alts funcionaris romanen i acaben fent i desfent més que els polítics, que són conjunturals i duren només un temps). Els membres de la cúpula dels Mossos s’han anat enfortint també gràcies a alguns consellers que, la veritat, no han volgut complicar-se la vida (en comptes de parar-los els peus, els han mimat, els han aviciat). Elena segurament es referia a tot això quan dimecres declarava que no admetrà “interferències policials” en les decisions que corresponen al conseller i al Govern. Tinc la impressió que alguns alts comandaments dels Mossos desdenyen íntimament el poder polític, del qual, cal recordar-ho, la policia depèn. És més: del qual la policia ha de dependre en un context democràtic.

2. D’altra banda, no tinc cap dubte —ni un— que, com han denunciat diversos periodistes i també l’exconseller Sàmper, els polítics han intentat —i segurament han aconseguit més d’un cop— entrar en qüestions que no els tocaven. Endinsar-se en terrenys prohibits. Són les famoses “ingerències polítiques”. Aquestes ingerències, pel que hem anat sabent, han estat sobretot intents d’accedir a informació sobre determinades investigacions sensibles. Caldrà veure si es produeixen denúncies formals davant la justícia. Bé pot ser que algunes d’aquestes actuacions titllades d’ingerència no puguin ser considerades com a tals. Les picabaralles entre els responsables polítics i els policials sobre el poder de cadascú i els seus límits és la raó de fons de les constants pèrdues de confiança i relleus al capdavant dels Mossos (sis canvis en cinc anys).

3. Els últims temps, per al país, però de forma molt particular per als Mossos, han estat molt difícils i han posat en tensió el cos. Hi destaquen l’aplicació del 155 i el processament de Trapero, de fort impacte. Això ha fet que les relacions personals entre molts dels protagonistes d’aquest penós culebrot s’hagin anat deteriorant a vegades fins a l’extrem, fins a resultar irreparables. Un exemple el trobem justament en aquesta última crisi, que té com a detonant l’enfrontament entre el comissari en cap, Josep Maria Estela, i el seu teòric segon, Eduard Sallent. A la cúpula dels Mossos, sí, moltes relacions s’han enverinat i s’han format bàndols. Un entramat de passions que serà molt difícil de desmuntar.

Ni Elena ni Aragonès, com dèiem, podran solucionar aquest enorme embolic. Però és de desitjar que, almenys, siguin capaços de reconduir la situació i fer que no empitjori més. Mentrestant, el desànim i el cansament augmenten a l’interior del cos; als jutges i fiscals els venen dubtes sobre si comptar o no amb els Mossos, i els altres cossos policials, de l’Estat o internacionals, aixequen les celles.

Addenda: Una baixesa i dues ridiculeses que no deixen de tenir un regust també amarg: el director general Pere Ferrer volent fer passar insidiosament el destituït Estela com a boicotejador del procés per feminitzar del cos, és a dir, com un masclista. Les altres dues venen de la banda política. Parlo de Vox, que ha proposat que els Mossos passin a dependre del ministre de l’Interior, i de la CUP, que no perd ocasió per criticar robòticament la policia encara que no vingui, ni per casualitat, a tomb.