La nova llei espanyola i el xàfec de promeses innegablement electoralistes dels nostres polítics han situat –de fet, ressituat– la qüestió de l’habitatge al bell mig del debat públic. I això és sens dubte una bona notícia, ja que connecta la discussió política amb la realitat del carrer, de les persones. L’accés a l’habitatge és, des de fa molts anys, un dels problemes que més condicionen les vides d’homes i dones de totes les edats, començant pels joves urbans, que veuen amb desesperació com, tot i treballar, llogar o comprar un pis continua estant fora del seu abast econòmic. Avui, en ciutats com Barcelona, tenir feina no garanteix poder tirar endavant un projecte de vida digna, encara que sigui dins la modèstia. Que les hipoteques s’hagin encarit molt contribueix a empitjorar encara més una situació marcada pels sous baixos i la precarietat laboral.

Des que tinc memòria adulta l’habitatge ha estat un problema. Transcorregudes algunes dècades, no sols continua sent-ho, sinó que el problema s’ha agreujat notablement. Després de moltes anades i vingudes, una cosa sembla clara: el desllorigador és el lloguer. En concret, la creació d’un parc públic d’habitatges de lloguer. Un esforç en què hi han de posar el coll i coordinar-se totes les administracions. Aconseguir un parc públic de lloguer realment efectiu passa perquè les administracions no perdin mai la propietat dels pisos. Al contrari: cal utilitzar les rendes obtingudes per assegurar el manteniment dels immobles i també per adquirir-ne o fer-ne més, de manera que aquest actiu comunitari vagi creixent, a base d’acumulació, any rere any. L’habitatge públic ha de ser de lloguer i tan rotatori com convingui, ja que ha d’anar destinat a atendre una necessitat social objectiva.

Per posar pisos a disposició dels ciutadans i les famílies cal tenir la determinació de fer-ho i, sobretot, cal invertir-hi diners públics de manera consistent i sostinguda. A desgrat que, com dèiem més amunt, el problema fa molts anys que l’arrosseguem, els nostres polítics han estat històricament incapaços de fer que la inversió s’acosti a les xifres mitjanes europees. En conseqüència, continuem a anys llum d’Europa pel que fa a percentatge d’habitatge públic. La comparació amb ciutats com Viena o estats com els Països Baixos senzillament ens hauria de fer caure la cara de vergonya o, més ben dit, els l’hauria de fer caure als nostres governants.

A més tenir determinació i invertir-hi diners, les nostres administracions haurien de canviar també la perspectiva en aquests moments aparentment preponderant. Empesos per les bones intencions i la miopia ideològica a parts iguals, tant a nivell espanyol com català s’insisteix en una visió basada en enfrontar el llogater amb el petit propietari. Un simplisme que porta a concloure que, si cal ajudar a uns, és perquè els altres són dolents, malvats, fins i tot, i cal complicar-los l’existència. Per a molts dels nostres governants, cal anar contra el propietari perquè és algú sense escrúpols que, a l’estil del Shylock shakespearià, disfruta esprement els que tenen menys.

La realitat no és ben bé aquesta. La immensa majoria de propietaris no són grans tenidors, sinó, per exemple, persones que han rebut un pis en herència i han optat per llogar-lo per tenir un complement al seu salari. O són pisos comprats gràcies a l’esforç estalviador de tota una vida, a fi i efecte de poder disposar d’un coixí econòmic per al dia de demà i no haver de dependre en exclusiva de la pensió. No es pot confondre això –com fa bona part de l’esquerra– amb, per exemple, els fons d’inversió internacionals especialitzats a obtenir rendiments explotant els pisos comprats a l’engròs en zones de molta demanda.

Malauradament, aquests prejudicis equivocats han inspirat la llei de l’habitatge espanyola recentment aprovada a les Corts. Igual que cal estar atents i posar límits al negoci dels grans tenidors, cal, d’altra banda, procurar que els petits propietaris, les famílies amb un pis, dos o tres, no acabin tirant la tovallola i decideixin que no val la pena llogar. I això és el que pot passar si les administracions continuen disparant-los i limitant preus, carregant-los més despeses, fent que se sentin jurídicament insegurs i posant-los constantment sota sospita. Collar les famílies que lloguen no és el camí, és una enorme equivocació, donat que, si aquests habitatges abandonen el mercat (o es decanten pel lloguer turístic o de temporada), el que aconseguirem és provocar que els preus es disparin encara més i, alhora, que els especuladors vegin augmentar la seva part del pastís.

Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)