Carles Puigdemont ha tornat a ser notícia aquests dies arran del pronunciament del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) sobre la immunitat d’ell, Clara Ponsatí i Toni Comín. També perquè això els ha provocat una situació d’inseguretat entorn de la seva assistència a les sessions del Parlament Europeu a Estrasburg. No és la primera vegada que l’actualitat ens recorda vivament la situació de Puigdemont, que continuarà sent protagonista mentre no se solucioni l’anomalia de l’exili. Un exili que, com se sap, té el seu origen en la decisió de Mariano Rajoy i el PP de subcontractar les forces policials i els jutges perquè entomessin el conflicte amb Catalunya, que va esclatar l’octubre de fa sis anys.

La figura de Puigdemont actua com un recordatori permanent del que va ser el Procés, l’1-O i la repressió en mans de l’Estat espanyol. Un recordatori del fracàs, però també de la llum i la grandesa de molts dels moments viscuts. Gairebé sis anys després, la ‘qüestió Puigdemont’ continua actuant com una àncora que ens fixa al passat. Com un metafòric enclavament (‘territori dins un altre amb característiques geogràfiques, administratives o polítiques diferents’) en la nostra memòria, que vol dir, és clar, en el nostre present.

El nus que suposa l’estatus anòmal de Puigdemont condiciona sensiblement la política catalana i espanyola. Serveix, per exemple, al PP i els seus aliats mediàtics com un element de constant erosió de Pedro Sánchez i el PSOE, a més de per atacar Junts per Catalunya i el conjunt de l’independentisme. (No acabo d’entendre, en aquest sentit, les declaracions de Puigdemont insistint que el PSOE li va fer arribar una oferta d’indult, si no és que pretengui ajudar als populars). En la política catalana, la figura de Puigdemont condiciona tothom, com es constata cridanerament cada vegada que el president fa algun moviment o hi ha alguna novetat en el front judicial.

Però en qui més influeix Puigdemont i la seva situació és, evidentment, en Junts. El partit de Jordi Turull no podrà tenir una estratègia definida mentre el nus de Waterloo no es desfaci, fins que no hi hagi una solució acordada i acceptada per tothom, cosa que, a la vista de l’onada de dretanització i nacionalisme espanyol que ens amenaça, apareix com a extremadament difícil.

Mentrestant, el millor per al bé de Junts seria, em penso, que Puigdemont s’abstingués de fer constants pronunciaments sobre la política interior catalana. El president, que no té cap càrrec a Junts, hauria de ser disciplinat. No ajuda gens a Junts que ell avali aquell o aquell altre candidat o candidata o que, per exemple, es pronunciï sobre quin ha de ser el comportament de Junts al Congrés de Diputats. No ajuda gens, sobretot, perquè Junts és en aquests moments una organització amb problemes de coherència interna causats per la convivència, en el seu interior, de sectors amb visions, objectius i estratègies diferenciats, sovint contradictoris. Trobo que, si el 130è president català no ho veu, els companys del seu partit i també del seu entorn li ho haurien de dir. Potser els faria cas, i Junts, realment, ho necessita. El president no ha de fer partidisme. I no ha de témer que la seva generositat propiciï que Junts en algun moment li giri l’esquena. No hi ha absolutament cap perill per aquest cantó.

Quina pot ser la solució per a Puigdemont? Confesso que no ho sé. Les coses són complicades i, com deia més amunt, tot indica que ho seran més, potser moltíssim més. Un consol, petit, el podem trobar potser recordant Josep Tarradellas i el seu exili a Saint Martin-le-Beau, una situació que durant anys i panys va semblar impossible de resoldre. Tinc clar, això sí, que no vull, ni per ell ni pel bé del país, que Puigdemont sigui extradit, jutjat i empresonat. En primer lloc, perquè, malgrat els errors que considero que ha comès, tinc un gran respecte per la persona i, sobretot, per la institució de la presidència de la Generalitat de Catalunya. En segon lloc, perquè un desenllaç com el que apuntava tindria conseqüències nefastes. Donaria lloc a un clima de gran tensió, d’enfrontament, entre Catalunya i Espanya, amb conseqüències greus també a l’interior del país. Penso que sempre és mala idea veure’s arrossegat a un conflicte per al qual hom no està preparat. Soc, igualment, dels que odia aquella temptació absurda que, tanmateix, sedueix molt alguns, del “com pitjor, millor”.