L’hi va etzibar amb rotunditat marca de la casa Andoni Ortuzar, del PNB, a Alberto Núñez Feijóo durant l’intent estèril, propagandístic, del popular perquè el Congrés l’investís president del govern: “Si aquí el que s’ha de fer és triar entre Feijóo o amnistia, doncs miri, plantejades així les coses, amnistia”. Em temo que el líder del PP no va captar el missatge, més profund del que pugui semblar d’entrada, del jetzale.
No ho va captar perquè no va deixar d’agitar el carrer —seguint el mot d’ordre d’Aznar—, vomitant insults contra Sánchez, mobilitzant els seus peons i aliats —com Manfred Weber— a Europa i aplaudint als jutges que —passant-se la deontologia pel forro— es comporten com a entregades animadores de la dreta i l’extrema dreta. Traïció; humiliació als espanyols; frau; corrupció política; destrucció de la Constitució, la democràcia i Espanya, etcètera. Feijóo ho continua fent avui en dia.
I mira que n’ha tingut ocasions d’adonar-se de quina és exactament la seva situació. El PNB li va negar els seus vots per a la investidura pel seu maridatge amb Vox. Però és que, abans, a les urnes, Vox ja li havia fet perdre al PP tones de vots. Fem memòria. Pedro Sánchez, amb gran olfacte, va anticipar les eleccions espanyoles just després de la derrota socialista en les municipals i autonòmiques del maig. I aleshores, els pactes del PP en autonomies i desenes i desenes de ciutats, contemplats en directe per tothom, van mobilitzar aquells a qui horroritza, amb tota la raó, un govern de PP i Vox a Espanya. Feijóo, que havia arribat a especular amb una majoria absoluta del PP en els comicis del 23 de juliol, es va quedar curt, molt curt. Amb un pam de nas. Ni tan sols amb Vox sumava prou diputats per poder entrar a la Moncloa. “No nos alcanza”, com diria Leo Messi.
“Arribarà un moment —va deixar anar Abascal quan era a l’Argentina amb motiu de la investidura de l’estrafolari anarco-capitalista Milei— que el poble voldrà penjar Sánchez dels peus”. El líder de Vox evocava així el penjament en una gasolinera de Milà dels cadàvers de Benito Mussolini i la seva amant, Clara Petacci. Abans de penjar-lo dels peus, el cadàver de Mussolini va rebre cops, cosses i fins i tot trets de la torba. Alguns exaltats hi van orinar a sobre. La cara del dictador estava feta un nyap, totalment desfigurada, quan els van penjar dels peus. No és la primera vegada que Abascal agita la violència. Un altre exemple del discurs de l’odi dels ultranacionalistes espanyols: “El poble espanyol té el deure i el dret de defensar-se. Després no vinguin a ploriquejar”.
En cap cas el partit d’extrema dreta ha matisat, ni molt menys ha demanat perdó. A aquest pobre home que ha acabat sent el secretari general de Vox, Ignacio Garriga, li va faltar temps, després de la frase sobre penjar Sánchez, per donar la raó al seu cap i doblar l’aposta.
L’episodi del penjament dels peus va descol·locar Feijóo. Així, a Telecinco, va córrer a dir que això no tenia res a veure amb ells i va equiparar les paraules d’Abascal amb les coses que diu Sánchez, per afegir a continuació que, deixant anar aquestes barbaritats, Vox fa el joc al PSOE, el beneficia. És així. Però Vox no sols fa el joc al PSOE amb el seu discurs de l’odi, que dona protagonisme i cohesiona el socialisme. Vox, tot i ser més petit que el PP, ha aconseguit atraure els de Feijóo cap a les seves posicions i, sobretot, cap a les seves maneres de fer. Els populars, increïblement, han quedat atrapats en l’òrbita gravitatòria de Vox. Això sí que li va bé al PSOE, molt.
Aquest és el gran problema del PP. I a curt termini no sembla que hi hagi solució. Al revés, són un grapat els dirigents i les persones amb autoritat entre els populars que s’han transmutat en agents de Vox. Podrien perfectament estar militant braç a braç amb Abascal, com passava abans que Abascal deixés el PP. D’alguna manera, molts populars veuen Vox com el que ells voldrien poder ser. En el seu interior s’hi identifiquen, fins i tot en gaudeixen silenciosament, pecaminosament. A Feijóo li ha faltat caràcter i s’ha deixat contaminar fins a adoptar el discurs hooligan que, en arribar a Madrid, va prometre que mai no faria. Se’n recorden d’aquella solemne declaració d’intencions?: “No vinc a insultar Pedro Sánchez, vinc a guanyar Pedro Sánchez”.
Sánchez li va dir a Feijóo que no era cert que el popular renunciés a la presidència del govern d’Espanya per principis, sinó perquè, agafat de la mà amb Vox, no pot anar enlloc. La immensa majoria de partits del Congrés no en volen saber res. El líder socialista va arribar a especular que, si hagués fet falta, Feijóo hauria fet també una llei d’amnistia.
Tant Sánchez com Ortuzar tenen raó en advertir Feijóo que haver-se acostat tant a Vox, amb els pactes, els insults i la forma de fer, li ha impedit ser president del govern. Atenció: i pot continuar impedint-li-ho si Pedro Sánchez no embarranca. En haver-se condemnat el PP a si mateix a únicament poder governar amb Vox, aïllant-se de la resta (com el PNB i fins i tot d’un Junts per Catalunya en procés d’institucionalització), Feijóo s’ha posat la soga al coll. S’ha casat amb l’extrema dreta. O suma majoria absoluta amb Vox (amb el possible afegitó de Coalició Canària i Unió del Poble Navarrés) o es queda eternament a l’oposició. Per acabar-ho d’adobar, Vox tendeix a accentuar el seu radicalisme, el que, com en el cas de les paraules d’Abascal sobre penjar Sánchez, allunyen més Feijóo de la resta de partits i electorats.
L’ala dura del PP, els falcons, aposten sense manies per fer realitat aquesta suma de dreta i extrema dreta. Però és una estratègia que ha fallat aquest 2023 i que pot perfectament continuar fallant. Pot ser que, per dir-ho així, la manta mai no sigui prou llarga, i que o bé el cap quedi destapat o bé ho quedin els peus. I això està directament relacionat amb el fet que PP i Vox mantenen importants vasos comunicants. Quan creix el PP, Vox es desinfla. Quan creix Vox, es desinfla el PP. El fet que els populars s’hagin acostat a Vox no fa altra cosa que engrandir aquests vasos comunicants. Sens dubte, els que dins el PP aplaudeixen l’agermanament amb Vox s’inspiren en les dinàmiques que s’estan produint en no pocs països del món, on dreta i extrema dreta avancen juntes.
L’alternativa a aquesta estratègia dels durs del PP és l’estratègia clàssica, que parteix de la premissa que les eleccions es guanyen anant a buscar vots al centre. Això suposaria, naturalment, allunyar-se de Vox, traçar fronteres clares. Prendre distància. No sembla que ara el PP estigui ni tan sols plantejant-se aquesta segona manera de procedir. Potser ho faran si el carro va pel pedregar. Buscar aliats en el centre no necessàriament faria perdre als populars el suport, per activa o per passiva, de Vox. O algú creu que Vox afavoriria un govern de PSOE, Sumar i nacionalistes d’esquerres? No. Si el PP se n’anés al centre, l’extrema dreta no faria perillar un govern de la dreta. No tindria altre remei que deixar fer.
Sigui de la manera que sigui, ara el PP està seguint la línia dura i confia que, si aconsegueixen que tot sigui un desastre —d’aquí ve la inclemència i ferotgia contra Sánchez— potser sumaran amb Vox en les pròximes eleccions espanyoles i podran, aleshores sí, governar plegats. Si, en canvi, Sánchez aguanta una vegada més, aleshores potser sí que els populars —amb Feijóo o sense— es preguntaran si val la pena abandonar la connivència i complicitat amb els d’Abascal i posar proa cap a les aigües més temperades, i tranquil·les, del centre polític.