Han aconseguit, Jordi Graupera i Clara Ponsatí, amb la seva pensada sobre l’escola i el català, que es parli d’ells, i del partit nounat Alhora. Sobretot en el món digital, la proposta de doble xarxa educativa, una en català i l’altra només mitjo-mitjo, ha provocat un notable mullader. I, justament, aquesta és la principal virtut de la proposta: que ha fet que es parli de la immersió i, per extensió, de la salut present i futura del català. Aplaudiments. A partir d’aquí, però, temo, la proposta deixa de ser útil. Provo d’explicar-ne les pegues.

1.- La proposta soscava completament les bases filosòfiques i polítiques del catalanisme de, com a mínim, els darrers seixanta anys. El catalanisme sempre ha defensat la idea del català com a llengua comuna dels ciutadans de Catalunya, una idea que se sustenta en quelcom que és convicció i voluntat al mateix temps: la idea d’un sol poble, i no de dues identitats coexistint en una mateixa extensió geogràfica (Ponsatí creu que “la doctrina d’un sol poble fa molt temps que és falsa”). Jordi Pujol, Paco Candel, Josep Benet, Josep Termes, etcètera, són només alguns dels noms que s’inscriuen en aquest fecund corrent. També el conjunt del catalanisme civil i dels partits polítics, des del PSUC fins al PSC, passant per CiU. Si acceptem el que diuen Graupera i Ponsatí, hem d’impugnar aquesta tradició de dalt a baix i assumir la idea —perillosíssima— de dues identitats, dues nacions, dos pobles…

2.- Segona pega. Es tracta d’una proposta derrotista, pessimista i també dimissionària, pel que fa al català (Ponsatí: “La segregació ja és un fet i la castellanització, també”). Es tracta d’esgrimir un fracàs suposadament absolut del model actual, llençar a la brossa l’ambició i assumir la idea fatalista que la causa del català i l’escola és una causa perduda, i que el que toca ara és retirar-se per salvar el que es pugui. Limitar-se a protegir una part del tot mentre s’abandona la resta. No sembla ni imaginatiu, ni funcional, ni engrescador. Ningú no s’apunta a un invent que consisteix a recular fins a posicions més endarrerides i precàries, però aparentment confortables. El catalanisme ha de pensar, parlar i actuar per a tots els catalans. No sols per una part, que a més és la més convençuda. El catalanisme ha de ser ambiciós. El català s’ha de portar arreu, a l’aula i també al carrer, i especialment allà on la seva situació és més fràgil i precària. Ha de ser lloc de trobada. Per fer-ho cal, és clar, l’esforç que suposa que entendre i parlar el català sigui útil, beneficiós, atractiu, que valgui la pena. Aquesta és la qüestió, la clau de volta. Aquí és on cal invertir tots els esforços.

3.- Cap pla sobre l’escola i el català no pot presentar-se aïlladament. L’escola forma part de la societat. No és operatiu, sinó foc d’encenalls, abordar la qüestió del català per trossos. Cal veure-ho de manera integral (si es vol actuar seriosament i amb la voluntat d’èxit, és clar). Igualment, no es pot aïllar el paper de l’escola dels factors que, sobretot de principis dels 2000 cap aquí, n’han erosionat l’ús. Són nombroses les causes, i naturalment no les enumeraré ara. Només n’assenyalo una: la qüestió demogràfica, amb la incorporació massiva a la nostra societat de moltíssimes persones arribades de fora. És una qüestió delicada i també incòmoda, cert, però de cap manera no la podem obviar, si no volem que prosperin opcions radicals.

4.- Ja en el seu moment, durant els debats anteriors a l’Estatut de 1979 i també després, el catalanisme va rebutjar establir dos models lingüístics diferents. Es va rebutjar completament. El català havia de ser la llengua de tots, de tothom, no sols la d’una part. Per això no té res de casual, com deuen saber Graupera i Ponsatí, que la immersió es comencés a aplicar a Santa Coloma de Gramenet, amb una important població d’origen immigrat. Ara es pretén soscavar tot allò. I descobrir la sopa d’all.

5.- La retirada, l’abandó de posicions que la proposta de les dues xarxes implica, suposa, admetre per passiva part els arguments d’aquells que combaten rabiosament i per terra, mar i aire el català, i que diuen i repeteixen que el català ha de ser una cosa optativa, dels que vulguin, dels que els vingui de gust. I que la resta de catalans tenen el dret de quedar-ne al marge, a viure sense que els emprenyin, perquè el català no té a veure amb ells, que ja tenen el castellà, la llengua en la qual “nos entendemos todos”, és a dir, l’autèntica llengua comuna. La llengua no sols ‘real’ i útil de veritat. Imprescindible, al contrari del català, optativa del tot. ¿Cal recordar que justament el PP i Vox volen imposar al País Valencià que els pares puguin triar la llengua vehicular i, a més a més, excloure de saber els mínims de valencià a aquells nens i nenes de comarques ‘castellanoparlants’? La doble xarxa també suposa, d’altra banda, admetre que la salvatge campanya contra el català, d’ara i d’abans, ha fet molt de forat, i ha aconseguit doblegar el catalanisme. Des de Pablo Casado i els nens a qui, segons ell, se’ls prohibeix anar al lavabo si no ho demanen en perfecte català, fins al rei Joan Carles assegurant, barrut, que: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”. Passant per Aznar: “Estamos hablando de que se quiere exterminar el castellano” i per aquell titular de la primera pàgina del madrileny ABC —entre milions de titulars dels mitjans espanyols contra el català— sentenciant: “Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”. Data: 12 de setembre del 1993, l’endemà de la Diada nacional, doncs. A tota pàgina, acompanyant el titular i en primer pla, Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya.