L’anticipació de les eleccions al Parlament de Catalunya està fent anar de corcoll els partits, més encara perquè se sumen a la ja prevista convocatòria europea, de manera que ara els catalans no sols votarem el mes de juny, com tocava, sinó també el maig. Una de les qüestions més comentades i debatudes aquests darrers dies són els fitxatges d’Anna Navarro, per part de Junts + Puigdemont per Catalunya, i Tomàs Molina, per ERC. La primera ocuparà el número dos de la llista de Barcelona al Parlament, mentre que el segon tindrà el número quatre en la candidatura de la coalició —on hi ha Bildu i el Bloc Nacionalista Gallec— amb què es presenta Esquerra. Navarro aconseguirà sens dubte asseure’s al Parlament català. Molina té més complicat obtenir l’acta de l’Europarlament.

Fitxar professionals externs rellevants —per a una llista electoral, però també per a assumir responsabilitats de govern o del tipus que sigui— no és nou. Ni ho han inventat els nostres polítics. Com se sap, un cop aquests independents s’asseuen a la cadira ho poden fer bé, malament o regular. Ningú no en garanteix l’èxit, entre altres raons perquè les regles de joc de la política són particulars i configuren, per tant, un camp de joc específic. Adaptar-s’hi no resulta senzill.

Tant Navarro com Molina són, potser no cal que ho digui, professionals molt reconeguts i exitosos en els seus àmbits professionals —la gestió d’empreses i la meteorologia—. És cert, si cerquem les diferències, que Molina, amb personatge propi al ‘Polònia’, té un perfil més ‘mediàtic’ —algú podria dir populista—, mentre que ella —que pot agradar als sectors empresarials i als independentistes pragmàtics— és molt menys coneguda. Això no necessàriament és desavantatjós. Ja se sap que l’exposició pública té aspectes millors i aspectes pitjors. Que tots dos hagin volgut participar en política, que es comprometin per tractar de millorar les coses, em sembla una bona notícia. Mereixen els meus elogis i fins em trec el barret.

Ara, però, si els sembla bé, provem de veure la jugada des dels qui realment han dissenyat i executat tots dos moviments, les cúpules dels partits, en aquest cas ERC i Junts. Els missatges que, amb aquests fitxatges, pretenen emetre són semblants. D’una banda, republicans i juntaires busquen mostrar que són capaços d’atraure gent preparada, solvent, d’èxit. Això parla bé, en definitiva, de les organitzacions a què persones com Navarro i Molina se sumen. Les reforça. En segon lloc, ERC i Junts ens volen dir que no són closos impenetrables, sinó que estan oberts a la gent amb ganes i talent que vulgui afegir-s’hi. No som una casta, no som un grup tancat i endogàmic, tampoc d’un altre planeta. Si vols i vals, vine, tu també hi tens un lloc.

Aquest tipus de missatges que, en aquest cas, ERC i Junts dirigeixen a l’electorat, només s’entenen si provem d’obrir el focus i provem de llucar el paisatge general al complet. I el paisatge general està il·luminat, o més aviat enfosquit, per la idea que als partits hi regna la mediocritat, l’anar tirant acomodatici i tots els vicis propis de les aigües estancades. L’estereotip, que la incorporació de persones de prestigi prova d’esquerdar, dicta que avui la gent amb talent, la gent desperta, no es dedica a la política, perquè aquest lloc, la política, és un lloc brut, lleig i ignominiós. Es podria dir, amb Max Weber, que el que creu la gent de manera inapel·lable és que els polítics viuen “de” la política i no pas “per a” la política. Des de la banda del clixé, justament o injustament, es troba que els polítics usen els fitxatges per intentar maquillar la crua i lamentable realitat, com aquell que llança un bon raig de colònia per tapar la fortor de podridura. És l’altra cara de la moneda. En molts sentits, com dèiem, injustament, equivocadament. Sense ella, sense la seva consistència espessa, els fitxatges no tindrien sentit ni condensarien cap significat. No tindrien raó de ser. Ja se sap que per interpretar un text, és a dir, perquè el text ens pugui parlar, cal sempre fixar-se en el context.