Hem viscut aquests dies l’aparició d’informacions sobre el cas Eduard Pujol, el qual, a falta d’alguns serrells judicials, pràcticament es pot donar per tancat. D’aquesta desgraciada història, que ha causat a l’avui senador un dany personal que ningú no li traurà ni li podrà compensar, vull creure que en podem aprendre algunes coses. És el mínim que tots plegats hauríem de procurar quan es produeixen esguerros com el que ens ocupa avui. Recordem breument la història. Pujol, aleshores portaveu de Junts al Parlament, va ser acusat falsament per dues dones d’haver-les assetjat sexualment i d’altres comportaments reprovables. Davant d’això, el partit, sembla que considerant un informe culpabilitzador contra ell elaborat per la responsable de Feminismes i vicepresidenta del partit, Aurora Madaula, el va suspendre temporalment de militància i el va convidar a marxar. Pujol va abandonar l’escó i va interposar una querella per injúries contra les dones acusadores. Quan es va revelar que, en realitat, les acusacions d’aquelles senyores —amb qui Pujol havia mantingut relacions afectives, això sí— eren una gran mentida, Junts va rectificar. Primer Pujol va ser elegit diputat a Madrid i actualment és portaveu de Junts al Senat. Una de les dones s’ha retractat de les seves acusacions. L’altra, guarda silenci.

Deia que tots plegats hauríem de procurar treure algunes lliçons o ensenyances d’aquesta història. Em referiré, però, particularment a dos tipus d’actors. Els partits polítics i els periodistes i mitjans de comunicació.

El partit, Junts per Catalunya, ho va fer malament. Es va precipitar. Junts s’havia creat poc abans que comencés aquesta pel·lícula. Som a finals del 2020. En aquell moment, Jordi Sánchez i Jordi Turull eren a la presó; Carles Puigdemont, a l’exili. Segur que totes dues coses van tenir a veure amb les equivocacions comeses. La pressió sobre els polítics, quan es produeix qualsevol classe de problema o escàndol, és molt gran. Els periodistes exigeixen pronunciaments, declaracions, acció. Els ciutadans estan acostumats també que les coses passin molt veloçment. Molt més ràpid que abans. Molt més ràpid que fa només vint anys. La vida s’ha convertit en un broll incessant d’immediateses. Quan la reacció no és immediata, tots plegats arrufem el nas i pensem malament. Els mitjans, i molt més les xarxes, instal·lats en la urgència, pressionen els partits perquè es pronunciïn, declarin, facin. Si això ja és molt difícil de suportar, quan, a més, l’assumpte consisteix en l’acusació de dues dones contra un home, un polític, una persona coneguda, per assetjament sexual —una xacra certament real i alarmant—, la pressió sobre l’organització que sigui i els seus responsables esdevé brutal, aclaparadora. Aleshores els seus representants s’espanten. Hem de dir alguna cosa, alguna cosa hem de fer!, clamen els responsables de comunicació. El pas següent, en efecte, és parlar o fer alguna cosa ràpidament, sense temps per analitzar a fons el que ha succeït, sense rumiar gaire, sense la necessària prudència. Molts cops això acaba sent fatal. Justament, el primer que li diu un advocat al seu client quan una cosa així passa és que, de moment, no digui res. Primer, saber, analitzar i rumiar.

Hi va confluir també en aquest cas uns mecanismes interns enormement febles. Com pot ser que, com sembla, un simple i únic informe, el de Madaula, provoqués que el partit es regirés amb tanta contundència contra Pujol? Com és que no es va escoltar l’acusat? On són les mínimes garanties exigibles? On queda la presumpció d’innocència, que no sols és una exigència legal, sinó també moral? Sens dubte, la situació dels lideratges en aquell moment i el fet que el partit acabés de néixer van facilitar que Junts cedís i actués durament contra el qui era, poca broma, el seu portaveu al Parlament. Que Junts cometés una greu injustícia. Va actuar amb mala fe Madaula en redactar un informe esbiaixat i obertament culpabilitzador? No ho sabem. Ella assegura que no. Va actuar amb mala fe Elsa Artadi, per exemple, en exhibir el cap tallat de Pujol públicament? Va actuar altra gent de mala fe, tot aprofitant l’oportunitat per mirar de fer descarrilar un rival intern?

Els mitjans i avui també les xarxes —amb tota mena de desaprensius que hi publiquen amagant la seva identitat— exerceixen una enorme força. Amb la transformació digital els ritmes s’han accelerat fins a un punt de ser difícilment suportables. Tothom, periodistes i els que no ho són, treballa a preu fet per abocar carbó a una locomotora embogida, que empassa tones i tones de contingut, del tipus que sigui, sense immutar-se. Una locomotora que mai no en té prou, que sempre demana més i més. I cal alimentar-la com sigui. Això fa que s’hagi multiplicat la pressió que mitjans i xarxes exerceixen en l’esfera política reclamant que passin coses, i que passin sense parar. Que els polítics diguin, facin, etcètera. Set dies a la setmana, vint-i-quatre hores al dia, seixanta minuts cada hora, seixanta segons cada minut. Sense temps ni per respirar, molt menys per reflexionar, per fer anàlisis reposades de les situacions o els problemes complexes que es presenten.

Si els polítics i els partits han d’aprendre a resistir aquesta enorme i continuada pressió, els mitjans de comunicació —les xarxes són incontrolables—, com a institucions bàsiques de la vida democràtica, haurien de ser capaços, ells també, de no actuar maquinalment, esbojarradament, arrossegats pel desfici, i autoimposar-se, més que ara, una anàlisi més acurada i una actuació més prudent. I més freda. Això implica també, entre altres coses, no penjar ningú a la plaça pública un segon després de la primera acusació. I implica, naturalment, entendre que els polítics a vegades necessiten temps per analitzar detingudament i jutjar amb cura i rigor per tal de no cometre iniquitats com la que s’ha produït de forma patent amb Eduard Pujol.