José Manuel Albares, el ministre d’Exteriors espanyol, es va reunir el dimecres 4 de desembre amb la maltesa Roberta Metsola, presidenta de l’Europarlament, per demanar-li que el català, juntament amb el basc i el gallec, es pugui parlar amb normalitat a la Cambra. L’Advocacia de l’Estat espanyola, per la seva banda, ha elaborat un informe defensant la iniciativa. Aconseguir-ho és més fàcil, sobre el paper, que no pas l’oficialitat del català a la UE, assumpte que resta encallat i topa amb les reticències d’alguns estats.

Albares va argumentar-ho aquell mateix dia de la següent manera: “No és un assumpte polític en el sentit de política partidista, sinó un assumpte d’identitat nacional espanyola”. Segons ell, que el català pugui emprar-se al Parlament Europeu no hauria de veure’s com una victòria “d’uns espanyols sobre d’altres”, sinó com un avanç a favor de “la nostra identitat nacional plurilingüe, que està a la nostra Constitució, que és als nostres carrers”. Clenxa notòria, ulleres rodones d’estudiant de lletres o de vell trotskista, Albares ha fet costat a Pedro Sánchez des de la seva primera etapa com a líder del PSOE. I Sánchez sempre li ha estat agraït. No és el primer cop que Albares afirma que el català forma part de la identitat nacional espanyola. De fet, aquest és el seu argument central, el pilar fonamental, a l’hora de defensar que el català, amb el basc i el gallec, han de ser idiomes europeus amb tots els ets i uts.

El primer cop que li vaig sentir aquesta mena d’arguments em van sobtar. Suposo que a altres persones els devia passar el mateix. Em va semblar una manera original i intel·lectualment creativa de defensar el català, però amb un fons inquietant. Provaré a continuació d’explicar per què.

D’entrada, ningú ni res l’obliga a expressar-se com ho fa. Albares podria limitar-se a constatar que Espanya és un país divers i que, com a ministre, té el deure de defensar aquesta diversitat. O podria apuntar que el català és una llengua espanyola o una llengua d’Espanya. I que per això ha de ser incorporada per la UE. O, agafant-se a la Constitució, assenyalar que a Espanya hi ha diverses nacionalitats i que la llengua pròpia d’una d’aquestes nacionalitats és el català (el terme nacionalitats vol dir nacions, com han reconegut els pares de la Constitució). Alberto Núñez Feijóo mateix va recordar, en una visita al Cercle d’Economia, a Barcelona, que l’article 2 de la Constitució parla de “nacionalitats i regions”. Però Albares ho impugna tot plegat i insisteix que la identitat nacional espanyola inclou el català, és a dir, que el català és identitat nacional espanyola. Espanya és Catalunya. Això no és cenyir-se a la Constitució, això és, em sembla evident, tota una altra cosa.

Albares afirma la llengua (i amb la llengua hem de suposar que també la cultura catalana, etcètera.) i alhora nega la nació. Espanya té diferents llengües, però és una sola nació. De fet, la posició d’Albares dibuixa una mena de trade-off o solució intermèdia. Així, per una banda, als catalanistes (als catalanistes que consideren que Catalunya és una nació, s’entén) els ofereix l’assumpció com a llengua pròpia i, en conseqüència, la defensa del català per part d’Espanya a canvi de la renúncia –o elisió, o dissolució– de la nació. Per l’altra, als espanyolistes (als espanyolistes que neguen el caràcter nacional de Catalunya, s’entén) els proposa que assumeixin la catalanitat (la llengua, la cultura, etcètera) a canvi d’esborrar la plurinacionalitat i, per tant, a canvi d’una Espanya nació única, inqüestionable, a estalvi, per tant, de qualsevol invocació del dret a l’autodeterminació per part catalana.

Naturalment, el que planteja Albares, nascut a Madrid el 1972, té un recorregut polític escàs, atès que ni catalanistes ni espanyolistes, crec, estan disposats a acceptar els sacrificis que suposa un pacte com el que planteja el ministre (uns haurien de renunciar a la nació; els altres es veurien forçats a acollir i celebrar la diversitat com a pròpia, consubstancial, de l’espanyolitat). Tanmateix, la proposta té dues virtuts. Una afavoreix Albares mateix, però l’altra presenta un abast general. La primera és que permet al govern socialista interpel·lar incisivament el PP, tot descol·locant-lo dialècticament, perquè se sumi a l’esforç a favor del català. La segona virtut de la fórmula és que resulta conceptualment agosarada i fins i tot provocadora, i, per tant, intel·lectualment estimulant, cosa que, avui dia, parlant de polítics, no sols és infreqüent, sinó completament excepcional.

Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)