Resulta que a Escòcia ha guanyat per majoria absoluta un partit independentista que té un líder independentista que ha promès un referèndum independentista per aquesta mateixa legislatura. I no ha passat res.
 
Però això no és el millor, no. El millor és que, alguns radicals al marge, els dirigents de centreesquerra, els de centredreta i els liberals britànics han coincidit a dir, més o menys i resumint, que, bé, ells no hi estan d’acord amb la independència d’Escòcia, i a continuació s’han limitat a fer notar educadament que això els obligarà, quan arribi el moment, a, esclar, fer campanya a favor de la unitat de l’Estat.
 
¿S’imaginen vostès que a Catalunya guanyés algun dia per majoria absoluta un partit com el que lidera Alex Salmond? ¿Quins no serien els escarafalls, els insults, les pressions i les amenaces? I és que la diferència entre Escòcia i Catalunya no és tant la mena d’independentistes d’un i altre lloc -que també- sinó amb qui estan casades l’una i l’altra.
 
Si els catalans, en comptes d’estar lligats a qui ho estem, ho estiguéssim amb la molt civilitzada i democràtica Gran Bretanya, és probable que la independència perdés entre nosaltres gran part del seu atractiu i fins en gran part aparegués com a innecessària, cosa que ens permetria, dit sigui de passada, dedicar la nostra atenció i el nostre esforç a una infinitat d’altres assumptes.