Les protestes que aquests dies es reprodueixen a Catalunya i a diferents ciutats de tot Espanya no són fàcils d’interpretar. A grans trets, diria que s’ha de distingir entre els antisistema de sempre, aquells a qui Barcelona els enamora, i la resta. La resta són ciutadans que surten al carrer sobretot perquè les coses han canviat i, a més a més, molt bruscament. Tant en un grup com en l’altre hi ha molts joves -que es van criar en una cultura i uns valors d’una època d’opulència que s’ha extingit-, si bé és cert que també hi trobem persones de totes les edats. La gravetat de la situació econòmica actual i el fet que no sigui èticament acceptable cap altra postura que la solidaritat amb els que pateixen no ens han de conduir, tanmateix, a donar automàticament la raó als eslògans dels que es manifesten o acampen.
Pel que es desprèn del que diuen ells i les seves pancartes, la base ideològica de les protestes és un esquerranisme bàsic i força extrem que considera que el sistema (polítics, empreses, bancs, mitjans de comunicació, etcètera) no és altra cosa que una immensa i maligna conspiració. Hi podem detectar en la mobilització ecos que van des del No a la guerra fins als aldarulls contra el Pla Bolonya, passant per les concentracions anti-Partit Popular. Quant a la qüestió de l’Estatut, el finançament o la causa de Catalunya en general, no sembla que els amoïnin gaire.
¿I com han reaccionat a aquest fenomen els partits ? Al meu entendre, malament. Tots s’han esforçat a acariciar l’esperit de la protesta i a fer declaracions amables i fins i tot còmplices. Algú ha corregut a la plaça de Catalunya a fotografiar-s’hi. Actuant així atorguen als que protesten una centralitat que probablement no tenen. A més a més, reforcen el prejudici segons el qual els polítics un dia diuen blanc i l’altre diuen negre. Gent en què no es pot confiar.