Artur Mas ha assenyalat directament aquest cap de setmana José Montilla com el principal responsable de la falta de ponts de diàleg entre CiU i el PSC. Montilla, diuen, està molt enfadat, en especial perquè Mas i el seu executiu han denunciat el desgavell financer de la Generalitat del segon tripartit. D’exemples del –amb perdó- cabreig de l’expresident n’hi ha sovint en les seves declaracions. Un de palmari és una recent carta dirigida a la militància del PSC en que Montilla denuncia que la ‘llei òmnibus’ preparada pel govern de Mas representava una “ofensiva neoliberal” i la “contrareforma social”.

A banda del to de Montilla, el que em va cridar l’atenció d’aquesta carta va ser l’ús del terme ‘neoliberal’. Segons sembla, per a Montilla ser “neoliberal” és una cosa molt, molt dolenta. També ho sembla per als molts que s’han apuntat a acusar CiU de neoliberal. Així, recentment, en una informació del diari El País –que en el seu afany anticonvergent ha acabat convertint les seves pàgines d’informació catalana en una mena de butlletí d’Iniciativa per Catalunya- podíem llegir el següent titular: “Mas abraza el discurso neoliberal y aparca el soberanismo”.

Diria que ni Montilla ni el xicot que va escriure el titular de El País no han vist mai en sa vida un neoliberal. Per descomptat no semblen tenir coneixement sobre què és realment el que pensen i defensen els neoliberals, els quals, igual que per exemple els indignats de la plaça de Catalunya, estaven i estan a favor que els governs deixin caure els bancs i en contra que els rescatin amb diners públics. Montilla i el senyor de El País haurien de saber que un neoliberal no és un liberal que et cau malament. Perquè un liberal i un neoliberal s’assemblen tan com un plàtan i un cogombre, de tal manera que en moltes coses les seves posicions no sols són diferents sinó també enfrontades. No distingir entre uns i altres és com no distingir, posem per cas, entre el PSC i el Partit Comunista Xinès. Però, en fi, que la gent que es dedica a la política o a escriure sobre política tingui unes nocions elementals i gasti una mica de rigor és potser, almenys en aquest país nostre, demanar massa…