Miquel Iceta s’ha ofert per ser primer secretari del PSC, que passa les hores més baixes des de la seva fundació. Iceta, paradoxalment, es presenta reclamant un pacte entre famílies perquè el congrés del partit sigui d’integració. Ho argumenta dient que no nota diferències ideològiques que justifiquin la confrontació entre els distints projectes.

Jo, i crec que tothom, sí que les noto. No cal estar gaire atent per veure que uns estan preocupats per recuperar la centralitat i la frontera amb CiU, arribant a pactes amb la federació si cal, i altres per més esquerranisme i combat des de la trinxera. En l’eix nacional, mentre uns consideren que el PSC ha de ser un gran partit del catalanisme de centreesquerra i lluitar per governar Catalunya, altres troben que la prioritat és la identitat d’esquerres, recuperar sobretot l’Ajuntament de Barcelona i esdevenir importants dins del PSOE. Entre aquests últims s’hi pot enquadrar Miquel Iceta.

Després hi ha una qüestió de coherència. ¿Pot el viceprimer secretari i portaveu del PSC encarnar el canvi que ell mateix considera imprescindible? ¿Ell que porta tota la vida a la política (el seu primer càrrec orgànic el va tenir amb divuit anys, el 1978, a la direcció de la Joventut Socialista de Catalunya)?

No ho dic retòricament ni perquè sí. Ho dic perquè em sembla una possibilitat real. Que Iceta digui que l’important és el consens i l’entesa contrasta amb la manera com s’ha governat el PSC en els últims anys, sona a retòrica de circumstàncies i inevitablement fa sospitar sobre la possibilitat d’un pacte amb Pere Navarro.

Pot ser, doncs, que, a desgrat de l’aparent ruptura entre Iceta i el duo Zaragoza-Montilla, es produeixi un arranjament. Un arranjament que es materialitzaria amb un acord entre Iceta i Navarro. L’alcalde de Terrassa és el candidat amb més possibilitats i compta amb el patrocini de Zaragoza i la seva poderosa xarxa dins el PSC, així com amb la benedicció de Montilla.

Però, ¿com s’ho prendrien els dirigents que no remenen les cireres i els militants i simpatitzants si al final tot plegat quedés en una comèdia lampedusiana per aconseguir que tot quedi igual tot fent veure que les coses canvien? ¿Segur que seria el primer pas per recuperar la confiança i la il·lusió de la gent? ¿O el cop definitiu per acabar-la d’entristir i fastiguejar?