¿Es va equivocar Artur Mas al convocar les eleccions? Si un creu que la decisió no era res més que una cortina de fum, un recurs tàctic per intentar sortir del pas, per agafar aire, segurament respondrà que sí. Conclourà, segur de si mateix, que la crida a les urnes de Mas ha fracassat. Si un considera, en canvi, que el president tenia i té la ferma voluntat d’aconseguir el referèndum sobre el futur de Catalunya, és a dir, que no és un comediant, llavors la resposta no és tan clara, malgrat la pèrdua de 12 escons amb què s’han saldat els comicis del 25-N per a CiU.
En aquestes eleccions el sobiranisme ha obtingut un total de 87 diputats de 135 (Solidaridat ha estat substituïda al Parlament per la CUP). La posició intermèdia, és a dir, consulta d’autodeterminació «legal»(previ consentiment de l’Estat espanyol) i federalisme, suma 20 diputats, mentre que l’espanyolisme a ultrança (que nega que el poble català tingui o hagi de tenir dret a decidir) en té 28.
EL BLOC sobiranista es manté quantitativament igual (guanya un diputat), però en l’aspecte qualitatiu s’ha produït un canvi gens menor: els diputats de CiU es van presentar a les eleccions amb el compromís de la consulta i apostant per un Estat propi. Una part de l’ambigüitat que durant més de 30 anys va caracteritzar aquesta força política simplement ha desaparegut. Els ciutadans que van elegir CiU el 25-N no poden al·legar desconeixement. Fa temps, a més a més, que tothom sap què votarien Artur Mas o Jordi Pujol en cas que es portés a terme un referèndum. Aquesta clarificació, inseparable d’un mandat democràtic poc discutible, constitueix un dels elements positius de les eleccions. Com ho és la participació rècord, que atorga plena legitimitat a aquest mandat.
En l’altre plat de la balança tenim el debilitament del lideratge de Mas. Aquesta debilitat és avui simbòlica i serà més o menys real segons la solidesa que demostrin les aliances que CiU pugui aconseguir amb altres forces, amb ERC singularment. Un Govern conjunt seria el més natural davant els resultats de les eleccions. Un Govern de coalició amb un objectiu concret i absolutament transcendental: que els catalans puguin decidir el seu futur. Però això requeriria una ERC prou valenta, generosa i segura de si mateixa per apostar a aquesta carta. A més a més, l’experiència del tripartit -amb un trauma que aparentment encara no ha desaparegut- demostra que un Govern de coalició no és precisament sinònim de solidesa.
ERC ha de reflexionar a fons si està disposada a aguantar el desgast de ser soci d’un Govern que ha d’afrontar una crisi econòmica terrible i que té una capacitat de decisió modesta. Ha d’avaluar si serà capaç de poder resistir els retrets de l’estil dels que ja ha començat a formular Joan Herrera: «El dret a decidir no té preu, i menys un preu de 4.000 milions d’euros».
ERC hauria de tenir molt present que, si de veritat vol l’autodeterminació i la independència, si de veritat anteposa això al seu interès de partit, convé que Mas continuï liderant el país amb força. Els republicans -amb una responsabilitat en la formació dels tripartits i en la seva mala gestió econòmica que és innegable- han de ser capaços de fer aquest exercici de realisme, que comporta, entre altres coses, oblidar antics o recents rancors. Han de reconèixer que no hi ha ningú amb una capacitat de lideratge comparable a la de Mas. Pot ajudar-los imaginar què hauria passat si el diumenge de les eleccions o l’endemà el número u de CiU hagués llançat la tovallola o quines serien les conseqüències si es produís una situació de bloqueig que obligués a noves eleccions.
El pròxim Govern de la Generalitat no pot escollir quina quantitat estalvia. Com a molt, té un petit marge per modular les retallades que porta a terme i, en tot cas, per aconseguir incrementar alguna forma d’ingrés. Sentir dir als representants d’ERC que evitaran les retallades a base d’una bateria de pujades d’impostos causa estupor a qualsevol que tingui alguna noció d’economia.
Seria fatal que Esquerra -un partit que fa uns anys va experimentar una deriva que el va situar tant o més a l’esquerra que Iniciativa- volgués eludir la gran responsabilitat històrica que els catalans li han donat. Assumir aquesta responsabilitat suposa abandonar la seva tendència a l’estètica i començar d’una vegada a fer política. I la política de veritat no és cosa de purs ni dels que estan obsessionats per quedar bé. La fan els que tenen les prioritats clares, la valentia d’arremangar-se i no els fa por negociar amb la realitat. Esquerra ens demana als catalans que confiem en ella perquè, diu, ara tot serà diferent. Tant de bo. Periodista.