Mentre la revolució bullia només a Tunísia, la cosa era senzilla, almenys per al mer observador extern. És un moviment contra la corrupció i la pobresa i a favor de la llibertat i la dignitat. Cal desitjar èxit als homes i dones que sortien i surten al carrer i van foragitar el dictador. No és desgavellat creure que es pot avançar cap al que molts anhelen: un país àrab democràtic, democràtic de veritat. Si Tunísia ho aconseguís trencaria molts motllos, moltes idees preestablertes, molts prejudicis. El que succeeix a Tunísia representa una gran oportunitat per als tunisians, però, en un determinat sentit, també ho és per a nosaltres.

El contagi de la revolució del gessamí a Egipte ha complicat, però, les coses. Egipte no és Tunísia. Egipte té molt més pes geopolític, és una peça clau en les relacions i els equilibris de poder en l’envitricollada política regional. Però el fet més rellevant, als ulls d’Occident, és que a la terra dels faraons els Germans Musulmans no sols tenen una llarga tradició, sinó que constitueixen una amenaça real, i això implica que la revolució podria suposar obrir la porta a l’islamisme. O sigui, del foc caure a les brases. Una mica com va ocórrer a l’Iran, quan les revoltes van precedir la dictadura dels aiatol·làs.

¿Podem estar a favor de la revolució de gessamí i témer la d’Egipte? Em penso que sí, que no tenim altre remei. Almenys mentre no sapiguem com es pot evitar que els enemics de la llibertat aprofitin les revoltes a favor de la democràcia -o la democràcia a seques- per subjugar els pobles.