Si no fos una constant, m’escandalitzaria el lamentable paper que està tenint Europa en la guerra civil en marxa a Líbia. La UE perd el temps i clapoteja en la indecisió. Mentrestant, els rebels els imploren agònicament l’exclusió de l’espai aeri i Gadafi continua destrossant el país i massacrant la població civil.

Que estats com Espanya, entre d’altres dels de més pes, s’escudin en l’ONU per negar-se a tancar l’espai aeri libi és penós. El cinisme de Zapatero és indissimulable, ja que sap de sobres que Xina i Rússia, a qui fa pànic la globalització dels drets humans, indissolublement lligats a la llibertat i la democràcia, vetaran qualsevol acció militar contra Gadafi. Que la Lliga Àrab doni suport a la demanda dels rebels a Zapatero i un grapat d’altres líders europeus tampoc no sembla que els commogui.

El problema és la falta d’unitat política, la indecisió (a pesar de comptar amb forces aèreies més que suficients) i, i perdonin, la poca decència democràtica de molts dirigents polítics europeus que no ignoren que un fracàs a Líbia pot suposar un greu cop psicològic per a la propagació i èxit de la ‘primavera’ àrab.

Quan es tracta de fer discursos, de fer el pinxo, de donar lliçons, Europa exhibeix amb petul•lància amor a la llibertat i la democràcia, però a l’hora de la veritat, quan toca mullar-se, Europa fa l’orni. És feble, indecisa, relativista. Covarda. Incapaç de comprometre’s amb els valors que representa que constitueixen la seva identitat política.

Tot això ho sap molt bé la resta del món. Ho sap Gadafi i ho sap Washington, que tem els fantasmes l’Iraq i l’Afganistan, però també és conscient que quan les coses es compliquen de veritat, amb els europeus més val no compatar-hi, quan se’ls necessita mai no hi són. Washington té assumit que els europeus solen deixar-te sol així que els problemes comencen a fer-se grossos i s’han de prendre decisions serioses. Que no se’n pot refiar. Quina vergonya.