L’escrache o escarni ha estat qualificat per la popular María Dolores de Cospedal com a «nazisme pur». Resulta penós com la dreta, i també l’esquerra, espanyola utilitza el terme nazi. No solament per l’absoluta falta de rigor que evidencia, sinó també per la grolleria moral que representa. Està fora de lloc que l’escrache l’igualin al nazisme, perquè el nazisme és tota una altra cosa. I és ofensiu perquè suposa una frivolització, un prendre’s a la lleugera, uns successos amb els quals cap persona decent hauria de jugar, això és, l’extermini executat pel règim d’Adolf Hitler. Utilitzar el terme nazi a tort i a dret, com es fa també per desqualificar el sobiranisme català, parla, i molt malament, més de qui comet aquest pecat que d’allò que es pretén de desqualificar. FETA AQUESTA ineludible acotació, val a dir que em compto entre aquells que rebutgen l’escrache. I no sols com a mètode, sinó també per les implicacions conceptuals que té, per les idees que la seva pràctica i la defensa que en fan alguns -sovint armats d’un populisme indigerible- porten adherides. S’està practicant l’escrache majoritàriament contra representants del PP i en protesta contra els desnonaments hipotecaris. Però no solament. Ho hem vist, per exemple, en el cas de la consellera d’Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, arran del conflicte entorn de la construcció d’una escola. A França, els que rebutgen els matrimonis l’han utilitzat contra membres de l’executiu d’Hollande. L’escrache consisteix a concentrar-se davant del domicili d’algú, repartir-hi papers, clavar-hi adhesius i fer saber a tothom que, en definitiva, aquell polític és una mala persona. Les consignes ofensives són inevitables. Per descomptat, l’escrache inclou molestar els veïns i familiars. L’objectiu de l’assetjament no és cap altre que fer pagar algú per les seves decisions i/o pressionar-lo perquè canviï de posició. El que fa l’escrache és bàsicament, doncs, traslladar una problemàtica que té lloc en l’àmbit institucional i públic, el seu lloc natural, a l’àmbit privat per tal de violentar la persona, la seva família i el seu veïnatge, a més, esclar, de cridar l’atenció dels mitjans de comunicació, que, així, esdevenen, per força, cooperadors i amplificadors de l’escarni. L’escrache no té res de protesta pacífica ni els que en practiquen es poden qualificar d’activistes no violents. La llibertat d’expressió o de manifestació no empara, no ho pot fer, un tipus d’actuació que té per objectiu causar molèsties, incomodar i assetjar una persona i el seu entorn. Els polítics contra els quals es protesta han estat elegits democràticament en unes eleccions. No és el cas dels que s’apleguen davant dels seus domicilis. No obstant, aquests últims es creuen amb dret a assetjar-los i, en conseqüència, a impugnar i deslegitimar els mecanismes democràtics establerts. ¿Què és el que suposadament els dóna dret a fer-ho? Senzillament que creuen -millor dit: n’estan segurs- que ells tenen la raó i els altres no en tenen ni una espurna. A la intrusió en l’espai privat com a mètode per violentar representants democràtics, a l’abús de la llibertat i la deslegitimació dels mecanismes democràtics, s’hi ha d’afegir un altre aspecte, que tampoc és menor. Al cor del sistema democràtic i de la filosofia que el sustenta hi ha la idea de debat. Un debat que ha de reunir una colla de requisits. El debat democràtic és, idealment, aquell en què es confronten idees però sempre amb voluntat constructiva, cosa que significa que tots els participants han d’estar disposats a escoltar, calibrar i, si és el cas, deixar-se convèncer pels arguments dels altres. Un debat que és d’idees i des de la raó, i en el qual, deixin-m’ho remarcar, no hi té cabuda l’envestida personal, l’atac ad hominem. ¿VOL DIR tot plegat que, per practicar l’escrache, els que clamen contra els desnonaments no tinguin raó? No. Així com ells no poden pressuposar tenir-la, tampoc no es pot desqualificar la seva causa, com fan alguns d’una manera insultant, pel fet d’utilitzar un mètode que és -des del meu punt de vista- inacceptable. No s’han de barrejar els plans. En el cas dels desnonaments, els escraches -duts a terme per una minoria- no haurien de ser l’excusa per ignorar un problema que afecta molts milers de famílies. Crec que tant els activistes antidesnonaments com els polítics han de saber separar els plans. Els polítics estan obligats a atendre i actuar davant la realitat dramàtica dels desnonaments. S’han fet i es fan tots els esforços del món per rescatar les caixes i bancs arruïnats. Seria just que també es fessin per atendre els problemes de la gent, i en especial per provar com a mínim de resoldre o alleugerir les situacions més desesperades.