El papa Francesc és un papa fruit d’unes circumstàncies estranyes o si més no molt particulars. Per començar, perquè va ser elegit Summe Pontífex arran de la renúncia de Benet XVI, un fet insòlit.
El papa Bergoglio arriba, a més, en un moment en què es troba molt estesa la sensació que la cúria romana ha esdevingut un clos obscur on es reprodueixen miserables lluites de poder, un moment en què, sobretot arran de l’anomenat cas Vatileaks, l’opinió pública i també la majoria dels membres de l’Església han arribat al convenciment que cal fer net i posar odre en el govern i les finances del Vaticà (de moment, Bergoglio ha impulsat dues comissions per tal que estudiïn la situació i facin propostes). És justament la manca de forces per afrontar aquesta situació tan enverinada al que es refereix Benet XVI -avui 86 anys- quan anuncia la seva decisió de retirar-se.
El papat de Francesc s’inscriu en una era de crisi de l’Església, una crisi que ve de lluny i que es concreta en el distanciament, la desconnexió, entre la jerarquia i la gent, singularment a l’Europa occidental.
Són aquests dos grans problemes els dos grans reptes que té davant seu el Papa: d’una banda, reformar en profunditat el Vaticà; i, per l’altra, buscar la manera de restablir els ponts, les connexions, entre l’Església i la societat. Va ser pensant en aquestes tasques hercúlies que el conclave va decantar-se per l’argentí, a qui, curiosament o potser no tant, no se solia citar entre els favorits. Es pot afirmar, doncs, que la mateixa elecció del papa Francesc, el 13 de març passat, conté el mandat de treballar a fons per assolir aquests reptes.
El que ha sorprès a tothom és que, ja des del moment de ser triat, Bergoglio no hagi deixat d’emetre senyals d’una gran intensitat, totes elles en una direcció molt concreta. Aquesta, diguem-ne, política de gestos compta a hores d’ara amb una quantitat molt prolixa d’exemples. Recordem-ne només alguns: el mateix nom triat per Bergoglio, Francesc, en honor de sant Francesc d’Assís, a qui s’identifica amb la causa dels pobres i amb la humilitat; que pagués personalment el compte a la Casa del Clergat de Roma, on s’havia allotjat; la seva renúncia a la capa d’ermini i a l’anell d’or (el va preferir d’argent); que rentés els peus a un grup de presos, entre ells dues dones, una musulmana; que hagi renunciat al papamòbil blindat i es desplaci a bord d’un vehicle descobert (que li permet baixar aquí i allà a saludar els fidels), que viatgés a Lampedusa per solidaritzar-se amb els immigrants de les pasteres, etcètera.
El missatge de Francesc, un missatge de canvi, va fer-se tan evident des del principi, que el teòleg crític Hans Küng escribia el mes de maig passat un article comparant Bergoglio amb Joan XXIII. El text començava així: «¿Qui es podia imaginar el que ha succeït en les últimes setmanes? Quan vaig decidir, fa mesos, renunciar a totes les meves funcions oficials amb ocasió del meu 85è aniversari, vaig assumir que mai veuria complert el meu somni que -després de tots els contratemps que van seguir el Concili Vaticà II- l’Església catòlica tornés a experimentar la classe de rejoveniment que es va produir sota el papa Joan XXIII».
Admeto que en adonar-me del que estava fent Jorge Mario Bergoglio vaig pensar que el Papa cometia un error de precipitació i que sens dubte els senyals que estava llançant, tan inequívocs, alertarien, posarien sobre avís, les forces contràries a les reformes, tots aquells que no volen que les coses canviïn, els quals s’apressarien a armar-se per al combat (de fet, ràpidament es va engegar una campanya de premsa contra el nou Papa reprotxant-li una actitud suposadament tèbia durant la dictadura militar argentina). Més tard, però, vaig recordar l’enorme potencial transformador dels símbols -que són idees representades-, un potencial que, entenc, el Papa està mobilitzant a favor seu i de la seva causa, en un intent pecisament d’acumular forces i evitar que el seu afany pugui ser dissolt o bloquejat.
No S’ha De menystenir la força dels símbols. Els símbols són poderosos. Les representacions són poderoses. Així ho dicta, per exemple, un vell teorema de la Sociologia, que estableix que, si una situació és definida com a real, té efectes reals (teorema de Thomas). En altres paraules, el futur del Papa depèn, en gran part, de si els seus gestos i les seves paraules són acceptats. Si els símbols que ell produeix són creïbles per aquells a qui s’adreça. Si és així, i sembla que ho és -vegeu el cas de Hans Küng- és possible que Bergoglio, a diferència de Benet XVI, s’alci vencedor de la seva lluita per endreçar l’Església i acostar-la més als creients i als no creients.