Ortodòxia

L’economia d’Alemanya ha rebotat amunt, i amb força. Angela Merkel va fer keynesianisme al principi, en tot allò que li va convenir. Després va aplicar l’ortodòxia econòmica severament, posant tota l’atenció i els esforços a evitar la inflació, obsessió alemanya des dels estralls inflacionaris patits durant la República de Weimar. Estralls que tan bé va narrar i explicar, per cert, el gran Eugeni Xammar.

Keynesianisme

Si Merkel se’n surt, si Alemanya continua tirant amunt, l’ortodòxia haurà marcat un gol important en el debat de les idees econòmiques. Els apologetes del keynesianisme es quedaran amb un pam de nas, almenys relatiu. A Espanya, Zapatero va pensar-se que keynesianisme era sinònim de tenir la mà foradada. Va prendre una colla de decisions delirants fins que, al final, entre Merkel i Obama van haver d’obligar-lo a autoadministrar-se una doble dosi de purga antidèficit.

Zapatero

Que Alemanya rutlli és bo, ja que s’espera que aquella economia estiri la resta. Es pot objectar, amb raó, que les polítiques que a Alemanya li van bé –i que Alemanya promou– no necessàriament convenen a les altres economies, sinó que fins les poden perjudicar, un problema especialment punyent en un marc com és l’europeu. Aquí tenim, però, em sembla, un problema molt més greu, i que no és precisament de filosofia econòmica. Es diu Zapatero. Permetin-me una boutade: és tan dolent, tan indocumentat, que és millor Merkel quan s’equivoca que ell quan l’encerta.