Els ministres d’Economia i Finances dels vint-i-set van decidir dimarts que els països membres hauran de sotmetre els seus pressupostos al control europeu abans d’aprovar-los. Així, caldrà que presentin els seus comptes a Brussel·les per ser avaluats i debatuts. L’objectiu és que Europa –i molt en especial els països de l’euro- vagin en una mateixa direcció i també evitar contradiccions i desequilibris. O sigui: que estats com Irlanda, Itàlia o Espanya (que ha de passar d’un dèficit de l’11,2 per cent el 2009 al 3 per cent el 2013) no es desmarxin i compleixin els objectius establerts.

Em penso que cal aplaudir el que ha fet la UE. La mesura aprovada dimarts és un pas, si es vol modest, però molt significatiu, vers una major coordinació econòmica entre els socis. I no estem davant d’una flor que no fa estiu. A part d’aquesta, són diverses les iniciatives que apunten cap una major governació comú, en un impuls que hem de desitjar que, a pesar de les resistències, s’imposi.

Certament, aquest impuls neix de la necessitat. Es pot dir encara més clar: neix de l’esglai, del pànic, que s’ha viscut a Europa arran de la fortíssima crisi econòmica. Això no treu, tanmateix, que, els que ens sentim europeistes, l’haguem de celebrar. L’ha de celebrar tot aquell que desitgi una Europa més forta, que desitgi més Europa.

Però també és una mesura de la qual ens n’hem d’alegrar específicament com a catalans i ciutadans del regne d’Espanya, ja que estableix un control preventiu sobre els comptes públics de l’estat, uns comptes als quals els catalans contribuïm de forma tan notable i dels quals depèn la salut de la nostra economia i el benestar de la nostra gent. Atès el tipus de polítics que tenim per aquests rodals, disposar d’un sistema de vigilància per tal que l’alarma soni abans que sigui tard no és gens mala idea.