Fa potser dos anys, és a dir, ja fa un cert temps, un amic em va etzibar una pregunta que al nord limita amb la paradoxa i al sud amb el parany. Era aquesta: ¿si només poguessis triar una cosa, entre garantir la pervivència del català (és a dir, de la nació) i aconseguir l’Estat propi, amb què et quedaries? La mateixa pregunta va ser formulada a d’altres persones, i les respostes van ser diverses. La meva va ser que jo triaria la llengua. Provaré d’explicar a continuació el perquè del meu decantament.

El catalanisme o nacionalisme, tal com jo l’entenc, és aquell moviment emancipador que parteix de la defensa del caràcter nacional de Catalunya. Això és, que hi ha un conjunt d’elements que fan de Catalunya una comunitat en el sentit fort del terme, un poble, si ho volem dir així. Catalunya és una nació, un poble, que forma part d’un Estat que inclou altres nacions, altres pobles. ¿Catalunya no té Estat? Sí que en té. El problema és que molts catalans no sentim que estigui al nostre servei, no sentim l’Estat com a propi, sinó al contrari. Tenim la percepció que, en àmbits transcendentals, les elits que ostenten el poder formal i informal a Espanya (o Estat espanyol) utilitzen la seva força per disminuir les potencialitats catalanes i sovint per provar de fer-nos retrocedir.

Perquè si per a Catalunya el problema és que l’Estat li és advers i amenaçador, el problema d’Espanya és que veu com a amenaçadora la seva diversitat interna, de la qual Catalunya n’és el màxim exponent. La manera que té Espanya d’intentar pal·liar el seu malestar és reduir la diversitat, que interpreta com a entropia lesiva per al sistema. Això, que constitueix un greu error, no s’explica completament si no tenim en compte el factor identitari. O sigui, les dificultats d’una identitat (la d’arrel castellana majoritària i dominant) a l’hora d’acceptar el pluralisme, per veure la diversitat amb bons ulls.

Aquest conflicte, que és molt antic, va desembocar, després de la brutal guerra civil i el franquisme, en un pacte, el pacte de la transició, que es va materialitzar en la Constitució de 1978. El catalanisme se’l va prendre com el mínim necessari, mentre que per a l’espanyolisme va suposar el màxim a què es podia arribar, el límit del que es podia concedir. En realitat la mentalitat de fons no va canviar. Es va continuar considerant, sentint, la diversitat -i per tant les identitats diferents a la preponderant-com una nosa irritant i com un perill.

En aquest aspecte la transició va ser un fracàs. No es va aconseguir capgirar ni la mentalitat ni el sentiment de les elits i la majoria dels ciutadans de fora de Catalunya. No es va aconseguir que Espanya considerés i sentís de veritat, profundament, la diversitat com un valor positiu, com una riquesa.

El dret a decidir, que compta amb un ampli consens a Catalunya, suposa subratllar la dimensió política de la nació, suposa afirmar Catalunya com a demos. La conseqüència, la seva materialització final, és el vot dels catalans sobre el nostre futur. Decidir si optem per la independència justament per preservar els interessos i els desitjos de la comunitat, de la nació, de les persones.

Les anomenades terceres vies -en les quals, per cert, tant hem insistit els últims temps i al llarg de la nostra història- han fracassat. Justament per això ens trobem on ens trobem. Voler donar resposta a aquest fracàs apel·lant novament a les terceres vies és recursiu i em temo que estèril. Més encara quan les terceres vies, l’entesa amb Espanya a través del diàleg i la negociació de fons, no és una cosa que depengui dels catalans, sinó dels partits, les èlits i la societat espanyola. Si mirem les coses amb una mica de realisme, ens adonarem que segurament Espanya està menys disposada que mai des de la transició a un pacte raonable amb Catalunya.

Poder votar, poder exercir l’autodeterminació, significa decidir si creiem que un Estat propi és millor per preservar la nació o no. Però, i d’aquí ve la resposta que vaig donar al meu amic, no hem de perdre de vista que l’estructura juridicolegal (l’Estat independent, la confederació, la federació, l’autonomia…) no és un fi en si mateix, sinó un instrument -el com- al servei d’una vida millor per a la nació, és a dir, per a tots els catalans -el què.

En aquest sentit, em compto entre els que, un cop constatat el fracàs històric d’una entesa satisfactòria, amb l’episodi de l’Estatut com a trist i determinant epítom, han arribat a la conclusió que convé un Estat propi per poder deixar d’estar a la defensiva, per deixar de ser nacionalista. Dit d’una altra manera: perquè Catalunya tingui més possibilitats de ser allò que vulguin els catalans i les catalanes i no els que ostenten el control i maneguen els ressorts del poder a Espanya. Periodista. Prof. de Blanquerna-Comunicació.