Que Antoni Castells s’enfadi fins a ratllar l’encoleriment cada vegada que l’oposició li retreu que el tripartit marxarà deixant els calaixos buits i un endeutament només comparable al del govern valencià de Francisco Camps resulta com a mínim paradoxal. Oimés perquè la Generalitat ha emès bons per valor de 3.000 milions d’euros.

Els bons tenen un cost altíssim: a l’interès, del 4,75 per cent, s’hi ha de sumar els costos d’intermediació, d’un 2 o 3 per cent, i, encara, les corresponents despeses de publicitat i màrqueting de l’administració catalana.

A la vista d’això resulta obvi, crec, que aquesta oferta de bons -que de primer no havia d’arribar als 3.000 milions, però que hi ha acabat arribant- respon a una situació de desesperació. Ningú que no estigui desesperat demana tants diners a aquest preu tan alt. Cap ciutadà que tingui hipoteca paga el 7 per cent pels diners que li han deixat, sinó molt menys (la mitjana no arriba al 3 per cent).

No és de rebut que el conseller Castells s’enfadi quan se li recorden aquestes coses. I menys encara que asseguri que tot està en ordre i que no hi ha motius per a l’inquietud. Si no n’hi hagués, no tindria cap sentit, és més, seria injustificable, que el bons li costessin a la Generalitat la milionada que li costaran. Clar que quan toqui tornar els diners Castells -¿de veritat no hauria pogut preveure millor el que passaria quan va fer els pressupost per al 2010?- ja no hi serà i és probable que el tripartit tampoc. Aquesta feta i altres les haurà d’assumir el govern que vingui al darrere.