Els impulsors del projecte europeu han participat, tots ells, en algunes creences fonamentals. Una d’elles, segurament la principal, és la del progrés continu. Confiaven que la unitat europea, avancés ràpidament o més lentament, o fins i tot encara que es produïssin aturades, mai no deixaria de tirar endavant. Era un procés mogut per un vector, una força, de sentit únic. Els pares fundadors –els Adenauer, Schuman, Monnet i De Gasperi– van pensar que, si la relació entre estats se centrava primer en qüestions econòmiques –el carbó, l’acer– després la mateixa dinàmica aniria fent-la més robusta. Una cosa portaria a l’altra. La funció crearia l’òrgan. Així, s’ha acceptat una constant ampliació de les fronteres europees, tot creient que això –que hauria portat al que alguns han qualificat de sobreexpansió– no impediria aprofundir en la integració.

Aquest optimisme de base, que té molt d’herència il·lustrada, avui està en qüestió. No és segur, no es pot donar per fet, que Europa continuï avançant. Ara ens trobem, tal com argumenta Martin Schulz a Europa: la última oportunidad (RBA, 2013), en un autèntic moment decisiu. «He escrito este libro porque creo que hemos llegado a una importante encrucijada política. Tenemos que decidirnos si queremos quedarnos parados en el camino de la integración, cambiar de dirección o incluso dar media vuelta» .
Que recentment Suïssa hagi votat –en un referèndum promogut per la Unió Democràtica de Centre, d’extrema dreta– contra l’acord de lliure circulació de persones és només un dels molts símptomes que alguna cosa no va bé. També ho són, i molt més preocupants, el sorgiment d’una colla de formacions obertament antieuropeistes –des de l’UKIP britànic fins a l’FPÖ austríac o el Front Nacional de Marine Le Pen , passant pel Moviment 5 Estrelles italià, entre d’altres–, moltes d’elles d’ultradreta, però també, altres, radicals d’esquerres. Tot plegat no són tan sols anècdotes, sinó que reflecteix un determinat estat d’ànim que confirmen les enquestes: el projecte europeu ha deixat d’il·lusionar com abans i, per a molts ciutadans, ha deixat de valdre la pena.
Ha passat com quan baixa la marea. L’antieuropeisme aflora aquí i allà, en forma d’amenaçadors esculls rocallosos. Però no és que s’hagin alçat per si sols per sobre del nivell del mar, sinó que ha estat el nivell del mar –l’europeisme– el que ha anat baixant, de manera que ara l’aigua deixa al descobert el que abans restava ocult. La desil·lusió és general, no es tracta només que alguns odiïn Europa. Per cert: aparentment no és casual que l’antieuropeisme broti fàcilment en els extrems i no entre les opcions centrades i liberals.
Europa, la bella princesa Europa, va ser segrestada per un toro de pell extraordinàriament blanca. L’animal, que se la va endur a Creta, no era altre que Zeus, que sabia que si no l’enganyava ella el rebutjaria. Després del seu segrest, Europa mai no tornaria a casa. Avui, el conjunt d’idees i ideals que anomenem Europa torna a estar en perill. Pot desaparèixer com a projecte, segrestada pels propis errors i mancances, però també per les poderoses forces que actuen contra ella.
Per descomptat, no és possible ara i aquí entrar a examinar les causes que han conduït a l’actual situació en relació a Europa. Tanmateix, resulta evident que la crisi econòmica hi ha jugat un paper important. Principalment, perquè ha mostrat de forma descarnada com, quan el llop ha aparegut, els egoismes estatals s’han posat automàticament en funcionament i, a l’estil del segle XIX, tothom ha maldat aparatosament i sense manies per protegir els seus interessos. Hem vist, per exemple, Angela Mekel imposant condicions draconianes a Grècia o assetjant els seus governants per assegurar-se que a Alemanya se li tornarien els seus diners, mentre els banquers alemanys es desfeien a corre-cuita del deute del país hel·lènic.

AQUESTS I ALTRES episodis han despullat vergonyosament Europa als ulls dels seus ciutadans. L’han fet aparèixer com un mer constructe retòric, un embolcall que, quan l’amenaça ha resultat real, s’ha dissolt per revelar la coneguda cara dels estats europeus, un anacronisme –massa allunyats de la gent per servir-la com cal; massa petits per a la globalització– que es resisteix ferotgement a perdre poder.
És en els moments difícils quan solen revelar-se veritats fonamentals i correntment ocultes. Els ciutadans ho saben, i el que han vist els ha decebut i indignat. Com advertia Shulz , avui candidat socialdemòcrata a presidir la Comissió Europea, no resultarà gens fàcil rescatar la bella Europa sana i estàlvia.

Periodista. Professor de Blanquerna-URL.