Una de les qüestions que m’han intrigat i em continuen intrigant d’aquesta crisi econòmica és que a penes s’hagi parlat del dit diner negre i dels capitals que es troben a l’estranger, en paradisos fiscals. És evident que ens aniria la mar de bé que l’economia submergida aflorés i que els milions i milions que s’amaguen a l’estranger tornessin a casa. Però, com deia, no se’n parla i, encara menys, es fan propostes realistes per afrontar aquest problema.

Segurament falta valentia. Entre les excepcions, unes declaracions del ministre Corbacho i, potser, un real decret llei que amnistiarà els empresaris que vulguin regularitzar la situació de treballadors seus.

L’economia submergida espanyola se sol xifrar en un 20 per cent del PIB. La mateixa societat que té com a afició preferida malparlar dels polítics, als quals es titlla sense distinció de barruts, corruptes i xoriços, amaga dos de cada deu euros que passen per les seves mans. Així, el fisioterapeuta o el garatge que cobra en efectiu. El que té sense contracte la dona colombiana que cuida el sogre, el que cobra del pis que té llogat i el taller tèxtil que treballa sense IVA (per ‘avión’ –no-IVA al revés- com vaig sentir una vegada que en deien).

L’autoindulgència moral constitueix un dels trets definitoris de la nostra cultura, és una evidència. Potser la culpa és del clima, o de les arrels culturals catòliques, religió més contemporitzadora i menys severa que d’altres, que no reclama tant de la persona. Per això, potser, ens resulta fàcil comprendre i disculpar-nos-ho pràcticament tot a nosaltres mateixos. Però, en canvi i al mateix temps, no sentim cap necessitat de ser mínimament justos i equilibrats a l’hora de censurar greument segons qui. I potser això és el pitjor del cas.