¿Qui són els nostres en el conflicte d’Ucraïna? La pregunta, que he sentit més d’un cop durant aquestes últimes setmanes, té molt a veure amb el problema. Amb el problema d’Europa. I no només de l’Europa política, sinó també de l’Europa cultural, intel·lectual, periodística, etcètera. Aquesta pregunta, que és tan pròpia de l’Europa occidental, és en si mateixa un símptoma. I és una pregunta que no té sentit a Washington ni tampoc a tots els països que han aconseguit alliberar-se de la bota soviètica (actualment russa).
A Ucraïna els nostres , diguem-ho ràpidament, són els joves que van ocupar la Maidan (la plaça, però també l’àgora) per protestar contra un règim autoritari i corrupte. Els joves que volen ser europeus, perquè per a ells Europa és allò que no tenen a Ucraïna i tampoc a la Federació Russa: llibertat, democràcia, pluralisme, progrés. També ho són tots els ciutadans que somien amb un futur millor per a ells i per als seus compatriotes. Són la gent que van celebrar la fugida de Víktor Ianukóvitx, el sàtrapa que s’havia venut la seva ànima a Vladímir Putin.
És cert, esclar, que en el moviment contra el règim hi van participar algunes persones i alguns grups gens recomanables. Ultres, feixistes. Però això no pot enterbolir el que és essencial, i el que és essencial és que els ucraïnesos, Ucraïna, tenen l’oportunitat històrica d’incorporar-se al projecte europeu.
Només a l’Europa miop, desconcertada i insegura, malalta de postmodernitat, per dir-ho així, són possibles dubtes sobre de quin costat hem d’estar.
¿I la independència de Crimea? Bé, al que hem assistit és, bàsicament, a l’annexió de la península per part de la Federació Russa. Perquè el referèndum ha estat el mitjà per legitimar l’execució dels plans de Moscou. I no és acceptable la manera com això s’ha produït, encara que s’hagi votat. El referèndum s’ha fet sota el setge armat rus, s’ha organitzat i s’ha dut a terme en només uns quants dies, sense possibilitat per a la celebració d’un debat que mereixi considerar-se un debat democràtic, i, també, en absència de cap garantia que permeti afirmar que el procés i el còmput han estat nets.
Però si s’haguessin complert totes les condicions que s’han enumerat, personalment no tindria cap inconvenient que la península de Crimea esdevingués independent i, a continuació, es federés amb els russos (tothom té dret a triar, encara que signifiqui posar el ganyot sota el jou d’un règim d’oligarques, totalitari, corrupte i antiliberal –i homòfob, a més a més d’imperialista).
Ja que en parlem, val a dir que, en relació amb la ideologia de Putin, no hi ha com llegir Aleksandr Dugin. Aquest, un tipus demencial, però potser no gens paradoxalment, segurament el pensador més influent a Moscou pel que fa a l’àmbit de la política exterior i geoestratègica, ha aconseguit amalgamar la part pitjor del feixisme i la pitjor del comunisme, tot amanit amb nacionalisme imperialista, el que s’ha convingut a anomenar neoeuroasianisme.
Com apuntava no fa gaire Timothy Garton Ash, la batalla acaba de començar. Ucraïna ha perdut Crimea, i no sembla que això pugui tenir marxa enrere. Ara, però, ja no hi ha més marge per als dubtes –els eterns dubtes, la maleïda indecisió paralitzant, tan europea–. Cal que les forces combinades d’Europa i dels Estats Units facin possible el somni d’aquells que van sortir al carrer perquè volen un futur millor. I no serà fàcil.
Putin, l’antic espia, ha presentat l’annexió de Crimea no sols com la recuperació d’un territori que va ser rus fins al 1954, sinó també com una operació de salvació ètnica, és a dir, el mateix que va al·legar Hitler per apropiar-se els Sudets l’any 1938, una cosa que va aconseguir gràcies al concurs de les pors i el miratge de la contenció encarnats per Neville Chamberlain i Éduard Daladier .
Els objectius occidentals no poden ser altres que lluitar per la integritat d’Ucraïna (evitant que se n’esqueixin també les regions orientals), garantir el procés electoral que hi ha en marxa i la normalització democràtica, i també contribuir amb generositat a estabilitzar la malmesa economia del país. No és poca cosa, però, si tot això s’aconseguís, ajudaria, a més a més, a començar a posar al seu lloc el macarró de Moscou.
Això sí: és una operació que requereix coratge. És a dir, estar disposat a pagar un preu pels principis i els valors, per les pròpies conviccions.
Periodista. Professor de Blanquerna-URL