Enric Prat de la Riba n’era perfectament conscient. Es va adonar des del primer instant de la connexió entre el 1714 i el 1914, dates que enguany recordem. Si el 1714 va significar el final d’un determinat ordre de coses, l’ensorrament d’un món, el 1914, dos-cents llargs anys després, Catalunya començava a recuperar part d’allò que havia perdut amb la derrota, allò que havia estat arrasat després de la que fou una defensa, la de Barcelona, tan noble i heroica com suïcida. Certament, la Mancomunitat de Catalu-nya no ofereix, a l’hora de les commemoracions, les dosis concentrades d’èpica i dramatisme que ens brinda la Guerra de Successió, i més concretament la caiguda de Bar-celona. No obstant, la Mancomunitat, la ingent i exemplar obra que va dur a terme, serveix de demostració fefaent que el catalanisme no és només un ressort defensiu o resistencial, sinó que pot ser també una força positiva molt valuosa, capaç de construir, de servir eficaçment al benestar comú i orientar el conjunt del país en la bona direcció.

EL 1914, amb el naixement de la Mancomunitat, recomençava, doncs, el futur. Al catalanisme modern se li presentava l’oportunitat d’actuar de forma efectiva, concreta, sobre el país, un país que volia millor, modern, que mirés a Europa. L’oportunitat no la van desaprofitar en absolut. La Mancomunitat, que suposava la unió de les quatre diputacions provincials –una possibilitat d’autogovern que enlloc més de l’Estat espanyol va ser aprofitada–, no va rebre ni fons ni competències afegides per part de l’Estat. Malgrat això, tal com va recordar fa poc el president de la Generalitat, Artur Mas, els homes i les dones que van tirar endavant la tasca de la Mancomunitat van aconseguir una veritable revolució amb molt pocs recursos i en molt poc temps (amb prou feines 10 anys, si els comptem fins a la dictadura de Primo de Rivera ; una mica més, si considerem que la Mancomunitat no seria dissolta fins al 1925).
La Mancomunitat de Catalunya va fer molt i ho va fer quasi tot molt ben fet. Tant és així que una pila d’aquelles realitzacions –carreteres, hospitals, escoles, biblioteques, comunicacions, normativització lingüística, etcètera– han perdurat fins als nostres dies. Però, ¿què és el que explica l’èxit espectacular de la Mancomunitat? ¿Quines ensenyances en podem treure, avui, el 2014, d’aquell fèrtil impuls de fa cent anys?
Prat de la Riba era un home d’idees. Més de despatx i escriptura que de grans proclames públiques o mítings partidaris. El primer encert del líder de la Lliga va ser, justament, fer una cosa que avui es fa difícil d’imaginar. Prat de la Riba es fa esforçar a reunir entorn seu –el de Castellterçol estava especialment dotat per al pacte– aquells que pensava que podien ser útils al seu projecte, encara que no fossin de la seva mateixa corda. Un projecte que era modernitzador i europeïtzant, i també nítidament catalanista, atès que buscava unir el país, la nació, enllà de la provincialització i dotar-lo del que avui en diem estructures d’Estat .
Prat de la Riba va anar a trobar les persones que excel·lien en els diversos camps en què es proposava d’actuar. Però a més a més de les persones –un autèntic «Govern dels millors»–, i tan important com elles, Prat , batejat per Eugeni d’Ors el «seny ordenador» de Catalunya, disposava d’un pla. Un pla que, i això és el que li donava la seva veritable força, responia a una visió i a uns objectius llargament covats, els quals, a més a més, garantien la coherència al conjunt.

A BANDA de l’equip humà i de la planificació, Prat i el seu successor, Puig i Cadafalch , van demostrar posseir la determinació necessària per executar, per convertir en realitat, allò que de primer només existia sobre el paper. El gust noucentista per l’ordre, el trobem, i de manera ben expressiva, en la manera que la Mancomunitat va consignar –amb una pulcritud exemplar– tot allò que duia a terme, que, ja s’ha dit, era moltíssim. Així, per exemple, com podem comprovar a l’exposició sobre la Mancomunitat al CCCB, els registres d’activitat eren continuats i exhaustius. Igualment pel que fa a la documentació fotogràfica, de manera que avui disposem d’una ingent col·lecció d’imatges, de gran