Alguns episodis recents fan que no puguem deixar d’inquietar-nos davant la constatació que, amb notable freqüència, es produeixen el que podríem anomenar espirals de l’odi a les xarxes socials. L’assassinat d’ Isabel Carrasco , presidenta de la diputació de Lleó, i la derrota del Reial Madrid a l’Eurolliga de bàsquet davant dels israelians del Maccabi han posat sobre la taula de forma molt evident la qüestió de la llibertat a internet. Revisar alguns dels comentaris contra Carrasco o sobre els jueus –farcits aquests darrers de lloes als nazis i a Hitler – causa a qualsevol amb dos dits de seny una indignació barrejada amb tristesa, gairebé desolació, al constatar que encara ens queda molt per recórrer com a societat. No són aquests episodis els únics. N’hi ha molts altres, com els atacs a Raimon per les seves opinions sobre la independència. O a Gerard Piqué , per expressar en català la seva tristor per la mort de Tito Vilanova i, de forma recurrent, els insults contra el president Mas o altres figures polítiques. A més petita escala, són molts els ciutadans que esdevenen víctimes dels vàndals, els anomenats trolls .
De fet, ningú no es troba estalvi, a desgrat que no es formi part de cap xarxa social –Facebook, Twitter, etcètera– o, fins i tot, no es connecti mai a internet. Tots estem exposats a l’actuació dels trolls . No podem fugir-ne. I, d’altra banda, no hauríem de menystenir la força, també la força destructora, de les paraules. Com va saber veure J.L. Austin , la paraula és germana de l’acció. Tot amb tot, no hem d’alarmar-nos més enllà del que és raonable. Sabem, i no hem de perdre de vista, que els comportaments a què ens referim són obra d’una minoria. Una minoria que cal prendre’s seriosament, sí, però una minoria.
Però, ¿per què?, ¿a què responen les mentides, els insults i les amenaces? Penso que no podem recórrer a altra explicació que no sigui la naturalesa humana mateixa. Com va dir algú, quan la gent té llibertat, és a dir, quan pot fer realment el que vulgui, el que fa és justament això: el que vol. La tecnologia subministra la sensació de llibertat absoluta al facilitar l’anonimat i, per tant, una teòrica impunitat. En aquesta situació, a alguns els surt el pitjor de si mateixos.
És la naturalesa humana, com dèiem, i només els que participen d’una mirada antropològica absolutament naïf o d’un angelical tecno-optimisme poden estranyar-se que a les xarxes hi passi el que hi passa.Hi ha, així mateix, alguns individus que ni tan sols proven d’emparar-se en l’anonimat. Per pura ignorància i, sospito, perquè internet està ella mateixa recoberta d’un tel d’irrealitat, que ens empeny a creure que allò que hi fem és menys de veritat i, en conseqüència, menys recriminable i punible, arribada la circumstància. ¿Què fer, com actuar com a societat davant aquest fenomen? Entenc que només hi ha dos camins possibles, cap, en sóc conscient, definitiu.
El primer, el de la pedagogia, el de l’educació en el sentit més ampli. Treballar per progressar cap a una societat millor, que vol dir d’individus millors. Si reprenem la reflexió que esbossàvem a dalt, diríem que hem d’educar les persones perquè quan disposin de llibertat no l’aprofitin per traspuar el seu odi interior, per esdevenir monstres.
Existeix també, naturalment, la possibilitat de recórrer a la policia i la justícia, el recurs a la llei. El Codi Penal dóna, a pesar dels anys que té, molt de marge per perseguir aquests tipus de comportaments, sense necessitat, em fa l’efecte, de grans reformes. Es tracta de fer-ho de manera sistemàtica, professional i amb els recursos humans i tècnics necessaris per provar de desemmascarar aquells que s’amaguen rere l’anonimat. I actuar no a cop de titular periodístic, de cara a la galeria, o fixant-se només en un determinat tipus de vàndals i mirant cap a una altra banda quan es tracta d’altres.
PER DESCOMPTAT, cal també que els nostres governants siguin capaços de resistir la temptació d’imposar restriccions abusives a la nostra llibertat, amb el pretext de protegir el ciutadà de l’odi a internet. O de violentar la nostra privacitat i intimitat sense autorització ni consentiment de cap mena. Aquest és un terreny especialment envitricollat en què no hi ha temps ni espai ara d’entrar-hi a fons, però que ens remet a un assumpte clau quan parlem de llibertat: la qüestió dels seus marges, de quins són els límits acceptables.
En l’ordre personal, el que podem fer és provar d’evitar els vàndals o, si convé, denunciar-los perquè se’ls apliqui la llei. Si ni una cosa ni l’altra funcionen, aleshores malauradament només ens queda intentar imitar Dani Alves , i menjar-nos el plàtan de l’odi amb tranquil·litat i amb un somriure als llavis.
Periodista.