El tema Zapatero, per dir-ho així, resulta inesgotable. Ara, el que un temps passava per ser el més esquerranista dels líders europeus, el més progre, el que s’havia subscrit al republicanisme de Philip Petitt, resulta que s’ha convertit en escuder de Sarkozy, el més odiat dels molts dirigents de centre-dreta i dreta que té Europa. Zapatero transmutat en el molt espanyol personatge de Sancho Panza, vaja.

El líder del PSOE s’ha arrenglerat amb Sarkozy en la qüestió dels gitanos a França. Un assumpte en què el propi partit del president francès està dividit. Una actuació en què ni els socialistes europeus ni tampoc els populars li han fet costat. Val a dir que Viviane Reding no és ni ha estat mai una senyora d’una gran ‘finezza’ i diplomàcia, però també és cert que té raó. És repugnant, i encara més a Europa, algú assenyali un grup ètnic per foragitar-lo. Una cosa és expulsar ciutadans indocumentats i l’altra muntar una persecució contra una ètnia. No és el primer cop que França comet excessos d’aquesta mena: tampoc és admissible, des de cap punt de vista democràtic, que els ciutadans francesos d’origen immigrat sel’s pugui retirar la nacionalitat si cometen segons quin crim i, en canvi, als francesos de tota la vida no.

L’última actuació conjunta –populista, perquè si tots dos, ZP i SKZ, tenen una cosa en comú és el seu populisme, l’haver interioritzat l’anomenada ‘política mediàtica’- va ser a Nova York, a la Cimera dels Objectius del Mil•leni, on van reclamar una taxa per a les transaccions financeres. O l’espanyol actua per interès –Sarkozy va asseure Zapatero en el G-20 o ho fa per convicció-, però se’m fa difícil discernir què és més malvat. També pot ser, esclar, que interès i convicció es donin la mà. Amb Zapatero cal pensar que sempre hi pot haver un pitjor…