Ucraïna: una guerra entre el passat i el futur

No sé si la guerra a Ucraïna s’acabarà aquest 2023. Naturalment, desconec també com s’acabarà. El que és segur és que no serà, ja no ho pot ser, el triomf fàcil que havia imaginat Vladímir Putin; al contrari: serà per a ell, en més o menys grau, una derrota. El dictador va cometre alguns errors de càlcul gruixuts i va preveure, a més, que la divisió, l’egoisme i la por paralitzarien, com ha passat tants altres cops, una resposta occidental severa. Però l’acció dels Estats Units i Europa ha estat més determinada del que Putin i molts altres, jo mateix … Continuar llegint

Tots volen ser Convergència

El divendres 17 de novembre va fer 48 anys de la simbòlica trobada a Montserrat que va donar pas al naixement de Convergència Democràtica de Catalunya, una formació que, en el seu origen, era fonamentalment la conjura d’un grup de personalitats rellevants provinents de partits diferents, i entre les quals hi havia des de democristians fins a socialdemòcrates passant per liberals clàssics. El promotor no era altre que Jordi Pujol, que havia decidit passar del fer país al fer política. Faltava un any per a la mort de Franco. Convergència es convertiria en poc temps en una maquinària política potentíssima, … Continuar llegint

El repte d’Aragonès: aguantar

El mateix dia que els nous consellers s’estrenaven, el president Aragonès queia en la temptació de llançar retrets a Junts –per exemple, quan va remarcar la seva vocació de governar per la Catalunya “sencera”–, i, alhora, també de provar de defensar-se –quan va assegurar que el seu compromís amb la independència era més intens que mai–. Ni en un dia tan solemne va desaparèixer la dialèctica infernal que continua unint i separant les dues formacions. Contra el que pugui semblar si la mirada és superficial, Esquerra ha promogut, o ha propiciat, si ho prefereixen, la sortida de Junts per Catalunya … Continuar llegint

Què farà Feijóo amb Catalunya?

A Alberto Núñez Feijóo li va arribar el moment quan no s’ho esperava. Sempre havia mirat cap a Madrid, és cert, però el xoc salvatge entre Casado i Ayuso, que va enterrar la carrera política del primer, el va agafar per sorpresa. L’aterratge a Madrid va haver de ser un aterratge exprés i, per tant, precipitat. En moltes coses va haver d’improvisar. Feijóo, com a president autonòmic, ha sigut un èxit. Amb resultats absolutament envejables, en bona part, val a dir, per demèrit de l’oposició. Els gallecs han acabat acceptant de bon grat el seu estil avorridot i el seu … Continuar llegint

Ferreras, el periodisme i la ‘guerra bruta’

Les pornogràfiques gravacions que hem sentit i que diria que continuarem sentint han deixat molt malparats, a banda de l’excomissari José Manuel Villarejo, una colla de polítics, policies i també algun jutge. I als periodistes que es prestaven a publicar mentides contra, posem per cas, l’exalcalde Xavier Trias o Pablo Iglesias. Un dels assenyalats per les gravacions de Villarejo és Antonio García Ferreras , de La Sexta, que admetia en una cinta haver difós una greu informació contra el líder de Podem a desgrat de sospitar que era mentida (“es demasiado burdo”). El 2016, quan Pablo Iglesias liderava Podem, el … Continuar llegint

Sánchez (creu que) no deu res a ERC

A Pedro Sánchez les coses se li han complicat. Les eleccions andaluses no li van anar gens bé (resulta fascinant contemplar la transformació radical que s’ha produït a Andalusia, comunitat que durant tants i tants anys va simbolitzar i encarnar l’hegemonia socialista). En les últimes hores, a més, el suport de Sánchez al govern marroquí després de la matança a Melilla ha provocat una autèntica i més que justa indignació. Tanmateix, res no és massa complicat per a Sánchez, un polític que no passarà a la història ni per les seves conviccions ni pel seu bagatge intel·lectual, però sí per … Continuar llegint

Pedro Sánchez cavalca Pegasus

Pedro Sánchez va abordar la crisi del Catalangate, que va esclatar amb la notícia dels almenys 65 independentistes espiats, amb silencis i aquella indolència tan pròpia de Mariano Rajoy. En aquest cas, no tant perquè cregui el socialista que molts problemes s’acaben resolent o evaporant sols, sinó perquè es refiava que, un cop més, se’n sortiria. Sempre se’n surt. A més, passa també que Sánchez calcula que ni ERC ni la resta d’independentistes no tenen prou força per fer-li mal de veritat. Sánchez és conscient que l’Estat té prou poder per treure’s de sobre amb un sol cop de mà … Continuar llegint

Rússia i Occident: quan el futur era un altre

Quan el 25 de juliol de 1992, aviat farà quaranta anys, s’inauguraven els Jocs Olímpics de Barcelona, un tou de canvis radicals, transcendentals, havien sacsejat el món, i molt particularment Europa. La Unió Soviètica havia esclatat com una aglà i tots aquells pobles –també els rus– sotmesos al cruel totalitarisme del règim iniciat el 1917 podien respirar una mica més tranquils i somiar en la llibertat. I en una vida diferent i millor, una vida que els havia sigut negada durant generacions. El 1989 havia caigut el Mur de Berlín i amb ell el Teló d’Acer. S’havia obert insospitadament la … Continuar llegint

Pedro Sánchez i “el pacte de la vergonya”

Del que parlarem és del segon daltabaix que, el passat mes de febrer, acabaria convertint-se en el preludi de l’assassinat polític de Pablo Casado. El primer va tenir lloc el 3 de febrer, quan el diputat Alberto Casero, des de casa estant i torturat per la gastroenteritis, es va fer un terrible embolic amb les tecles del seu ordinador i va propiciar que la reforma laboral del govern de Pedro Sánchez s’aprovés. La segona desgràcia, que és la que ara ens ocupa, va arribar uns dies més tard, el diumenge 13 a la nit . Va ser aleshores quan, amb … Continuar llegint

Dues estratègies i cap de bona

Fa dies que Laura Borràs viu en estat d’agitació. Si primer va ser l’escàndol de les anomenades llicències per edat –desenes de funcionaris del Parlament que cobraven sense treballar–, a continuació va arribar l’esclat del cas Juvillà: després de reprotxar repetidament al seu antecessor republicà Roger Torrent no haver-se immolat per defensar l’escó de Quim Torra, després d’haver dit mil vegades –per exemple, en el seu solemne discurs d’investidura com a presidenta– que ella no cediria mai dels mais, doncs Borràs va acabar actuant com Torrent. Borràs va dir que faria una cosa i, de fet, va fer la contrària. … Continuar llegint